El cau té un sostre ple d’estrelles que il·luminen l’interior de cadascú de nosaltres. Aquestes petites llums de les llunyanies poden tenir nom o no. El fet és que aquest espai està dedicat a aquelles ànimes blanques que se senten part del cau de les paraules nues i volen transmetre els seus sentiments, els seus estats d’ànims, les seves inquietuds, els seus inconformismes, els seus somnis i desitjos…
Us animo a que digueu el què sentiu… és la millor manera de fer poesia. I de la vostra poesia en sorgiran com a mínim dues respostes, una d’en Daniel Ferrer i una altra meva. I si algú s’anima, també pot participar. Es tracta que vosaltres, estrelles cauòtiques, entreu a la nostra òrbita i fem entre tots nosaltres, una petita galàxia que anomenem el cau de les paraules nues, allà on tothom diu el que sent, sense pors ni tabús, sense vergonya ni inseguretats, només deixant-se fluir amb tots els sentits.
Estrelles cauòtiques… entreu en òrbita!!!
El cau de les paraules nues 
juanny
26 Juliol 2010 at 12:20
realment, per a vosaltres és fàcil dir en paraules el que sentiu. Jo en aquest moment no puc expressar en paraules tot el dolor que començo a sentir per la propera marxa del meu fill. Ho sento, m’agradaria saber explicar com em sento, però es tan el mal que no sé com explicar-lo. Pot ser la Carolina ho sabria dir amb les seves paraules que com sempre m’arriben al cor.
somniturquesa
26 Juliol 2010 at 15:54
et faré un escrit per a tu, Joana i a veure si t’inspira i em respons amb les teves paraules nues. T’entenc com la qui més i saps per què. Aviat serà l’hora. Aquest serà el títol del poema. Ànims, ànima amiga meva!
lluitatemporal
28 Juliol 2010 at 16:11
M’encanta! Carolina, poso un enllaç d’aquest blog al meu blog :)!