RSS

Recaient al cau…

26 febr.

Bon dia cauers i caueres:

Hem tingut un temps de silenci, un temps de desconnexió, un temps de renovació, un temps de descans per a tornar al nostre cau amb més força.

Comença una nova era al cau de les paraules nues, en la que com sempre estàs convidat a dir la teva, despullant les paraules de disfresses, vestint-les amb la nuesa, sempre estesa.

Ara comencem amb les reformes, pintarem parets, canviarem els mobles, guarnirem el cau amb coses ben exòtiques, per a fer-te sentir a gust, com a casa. I és que el cau no deixarà de ser mai la nostra tribu, allà on les nostres ànimes s’entenen en el silenci de les paraules, en l’evocació dels nostres sentiments, en el compartiment de les nostres inquietuds… Perquè en definitiva som això: éssers que sentim i cerquem explicacions. Segur que no les trobarem totes, però en equip aconseguirem veure altres visions, amb altres ulls, amb altres cors que senten, que viuen, que volen comprendre.

Deixem-nos endur cap en fora des de dins…

Benvinguts i benvingudes de nou al cau!

Carolina Ibac

Anuncis
 
7 comentaris

Posted by a 26 febrer 2011 in Sin categoría

 

7 responses to “Recaient al cau…

  1. Dala Català

    26 febrer 2011 at 10:18

    Can Buscarons i el vell Planes

    Casa que em vas prendre l’alegria
    immens espai on el meu cant es fonia
    contra parets més altes que turons
    sense cap perspectiva.
    Casa al bosc que m’allunyaves de la platja
    vellet boig que els amics espantaves
    gossos que tothom atemorieu
    ardilles devorades per la garça.
    Desitjava que m’alliberessiu
    i em tornessiu a l’aire
    despreocupat de la ciutat
    on veus entre la multitut
    primers amors em declaraven viu.
    Casa de la muntanya centenària
    ells mai no entràven
    despullada de luxes
    per punxes i mosquits mortificada
    puces de gos, bardisses i gent rara.
    Dins teu es va afeblir
    del cor la meva flama
    la teva hostilitat
    el meu record aclama
    No son més grans les ganes
    de perdre’t d’aleshores
    com per haver-te perdut
    tot l’enyor que tinc ara.
    Casa de la muntanya maleïda
    per l’avi misteriós que l’ocupava
    la ferida va ser massa sentida
    per compensar la solitut odiada
    Avi bruixot, home llop estepari
    ermetà il•luminat i antiangèlic
    mai va ser el meu menyspreu major
    al que ara sento de dolor i enyor.
    Llegint els teus llibres esotèrics
    en faristol esperits invocàves
    la tarda il•luminant per la teulada
    i entre reixes la madonna congelada
    vols un café? un got de taronjada?
    del sostre de la teva gran mansió
    penjaven les aranyes
    i de la cendra del cigarret l’hora
    d’explicar inoblidables batalles,
    a la tassa de café fumava
    una gossa que l’oblit matava
    llegint al teu costat
    els darrers versos de la matinada
    una noia acabava d’arribar
    al jardí que la lluna contemplava
    esbelta i extraviada
    pels carrers de la Floresta hostils
    no en corria cap altre
    que et dediqués una paraula, un gest
    riallera i amable
    ha passat volant el temps,
    s’han exhaurit depressa els bons moments
    la feina, les factures, la criança dels nens
    en un entorn urbà dur sense el teu parlar
    ni els bitxos que aniuàven
    en el teu aixovar.
    Què barat vam vendre tot alló
    Jo el teu troç de turó
    Tu la darrera aposta per un sincer amor.
    Quan donaria per tornar un matí
    a saludar el meu besavi solitari
    i tornar a compartir la nostra vida
    de llops esteparis.

    Dala Català a Ferràn Planas i Herman Hesse -24 febrer 2011-

     
    • somniturquesa

      26 febrer 2011 at 13:36

      Gràcies per penjar el teu poema. Vols que formi part de la nova era del CAU DE LES PARAULES NUES? He creat un nou apartat precisament per això: REDIMENSIONANT! A als poemes que pengem, rebrem respostes en forma de poema de la resta de cauers i caueres! Ja diràs, guapa!

       
  2. Dala Català

    26 febrer 2011 at 10:23

    Espero que t’agradi, Carolina i si algú més la llegeix, espero que li arribi, resum la vida a sant Cugat del 95 al 2004, abans de que naixés la nena.

    un petó molt fort!!!

    Dala

     
    • somniturquesa

      26 febrer 2011 at 13:38

      És un poema nostàlgic i crític a l’hora. Es nota que és autobiogràfic, només havent viscut aquesta vivència es pot transmetre de la manera que ho fas, sentida profundament, transmetent els teus sentiments i lirisme d’una forma contundent, que et caracteritza. Felicitats, Dala, per escriure com ho fas i per ser com ets.

       
  3. Daniel Ferrer i Esteban

    27 febrer 2011 at 10:44

    Quan el mirall torna l’all de l’amagatall
    les imatges es confonen totes juntes,
    no amaguis mai la llengua ni l’ofici vell,
    el nou és perdre’s en paradisos folls,
    de tant en tant la imatge ens diu qui som,
    quan guarim el traç amb el vers a la mar
    o quan obrim la porta del rebost d’a dalt,
    turquesa és la bossa del cau tant nu, nua,
    de tantes robes com et desfàs creix l’as,
    al cabàs, de la nova mirada deslliurada,
    així et fas i et refàs, ets un clàssic més,
    distribueixes els fruits de la terra a cada pas,
    et submergeixes sense saber res del final,
    et vertebres com una guineu plena per dins,
    et perfumes com una ànima tèrbola d’esperit,
    perquè ets aquest crit, mai emmudit, del dia,
    a trencar amb l’alba i amb la seva transparència,
    als pus hi dormen desitjos feréstecs i mai subtils,
    doncs donen tota la imatge a les paraules i els fets,
    de tant refer el camí s’ompla de tu i de mi, animals,
    animals que vaguem sense ànima presa, tèrbola sí,
    perquè en els miralls en blanc i negre tot és clar,
    quan el ball és sense màscares sempre hi ha cossos,
    nus, amb pell torrada i pell blanca, tèrbola als miralls,
    res és més bonic que veure els cossos com bateguen,
    si fóssim aigua seríem aquell escull de pell adormida,
    tremolen els pits just a sota de la cantina, vine, opina,
    que el teu comentari és aigua pels meus dies,
    la teva melodia la meva musa eterna,
    vingui qui vingui, vagi allà on vagi,
    que sense tu ja mai seré jo,
    que l’eternitat passa per aquí,
    en un cau on ens reflectim
    que és mirall al pou,
    recaient al cau,
    redimensionant.

    Daniel Ferrer Esteban, 27 de febrer del 2010

     
  4. lale mur

    1 Març 2011 at 11:10

    Hola, Carolina i et felicito pel canvi del teu cau. Et seguiré llegint. Bona tarda.

     
    • somniturquesa

      9 Març 2011 at 17:34

      Gràcies, Lale! Quant de temps! Com va el teu blog? Espero veure’t per aquí sovint. A veure si t’engresques a contestar un dels poemes del cau en forma de poema!

       

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: