Caurem

Autor: Donat Reinos

* * *

Caurem,
caurem i caurem
per torna-nos a aixecar
amb les mans llefiscoses
de la podridura que ens envolta
buscarem suport
i els peus insegurs lliscaran,
a la llum esclatant del sol
i també a la fosca,
incansablement
avançarem lentament
i no ens aturarà
ni la mediocritat
ni els esperits roïns
i espuris

Trobarem
trobarem aquell lloc
net, acollidor, esclat de llum,
el cau, l’úter matern
que ens correspon.

Estem al camí
És l’hora
És l’hora

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Trepitjant fons

Autora: Carolina Ibac

I després de caure,
dins aquell fosc pou
que sembla no tenir sòl
ens direm: ja n’hi ha prou!
Trepitjarem el fons,
i amb peu ferm
ens aixecarem.
Encendrem un llumí
esguardat a la nostra ment
il·luminant l’ànima, ben endins
Un cop drets, tot es veu diferent.
Començarem a escalar,
esglaó a esglaó,
cercant l’anada,
ja sense tornada.

I un cop a dalt,
potser tornarem a caure.
Però mai més ens perdrem.
Ja coneixem el camí a l’úter matern,
que sempre ens acull, etern.

És l’hora de ser,
per sempre més.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Cauen les paraules cap al cel

Autor: Daniel Eduard Ferrer i Esteban

 

Cauen les paraules cap al cel,
el cel de formes mimètiques,
esotèriques, potser, idèntiques,
es manifesten les mètriques
dins el cau, l’úter, matern.

I volta el món, escrivim-lo,
amb paraules netes i clares,
que al fons trepitgem la platja,
trepitgem les passes mai cansades.

I dins escrivim un vers dolç i nu,
és el niu que ha d’esguardar escrits,
per fer un crit, un plor, al sortir al món.

Llefiscoses són les mans que ho abracen tot,
els braços que ens envolten amb força,
que ens fan quedar-nos a la terra,
ben ferma, als quatre vents,
atents i roents,
amb força,
amb traça,
entre tots,
fent la balança,
que ara ens ompla,
que ens fa templança,
dins la fina línia de la panxa,
quan s’obren les cames, molles,
sang del primer bateig, sortilegi dret,
quan ens alcem cap a la llum del nou món.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Pujarem

Autora: Antoni Sacrest

Remuntarem,
cap amunt anirem,
amb les mans netes ens llevarem,
deixant enrere temps tèrbols i foscos,
que la ment ens ennuvolaren.

Bategarem,
el cor de nou sentirem,
mostrant i regalant sentiments,
deixant enrere el sofriment,
serem oberts i conscients.

Caminarem,
sense entrebancs i contents,
amb bon pas i bona cara,
deixant enrere les penes,
obrint noves etapes.

Viurem,
estarem, serem i ens retrobarem,
colze a colze, tots plegats,
deixant la mediocritat de banda,
arribarem a la fita marcada.

Avançarem,
l’úter romandrà plàcidament,
la llum irromprà en mil colors,
haurà arribat el moment,
viurem l’hora somniada.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Cuc i libèl·lula

Autora: Mercè G. Quinquer

Sí… contínuament anem mutant.
Cuc, libèl•lula, cuc, libèl•lula..
I de vegades ens trobem en un estat que som meitat i meitat.
Creixen les nostres ales, algú les trenca amb els seus dits i som cuc de nou.
Per això, els éssers humans no vam ser fets amb ales orgàniques, substancials,
sinó ales ideals, per reinventar-les cada vegada que ens són tretes.

Però de vegades sentim que hi va haver un punt límit per a les transformacions
i és quan creiem haver sofert una veritable metamorfosi:
quan quasi desmaiats renaixem fets pedra.
Cos i ment van oblidar les ales.
No ja libèl•lula ni cuc, si no pedra.
Aquesta és la transfiguració més important del dolor.
Però el canvi elemental, la perfecció succeeix a l’ànima.
Ella és la que deixa de ser delicada i translúcida.
I ens creiem forts, exempts a tot. I podem fregar la frivolitat.
I creiem que podem anar on sigui, sense por al dolor. Lliures.

Però som humans i desprès de creure “haver sigut” per un temps de pedra
“ tornem a ser” humans, massa humans.
Libèl•lula, cuc, libèl•lula, cuc…pedra.. i de nou humans…. vulnerables??
Retornar i ser vulnerables? Això és aleshores una involució?
Actuar com humans és evolucionar o involucionar?

Però tots sabem que aquesta actitud de creure’s pedra
no és més que una enganyifa de la invenció d’ un alter ego.
I no importa quants alter ego animem, quant ens dissociem,
quant ens alienem, quant ens dupliquem o amaguem.
Tornarem a ser cuc, libèl•lula . Perquè el cos va on està la ment.

Perquè l’ésser humà és imperfecte com ho és l’amor.

I per això, òbviament, jo vaig amb les ales trencades. ..

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

La fulla caiguda

Autora: Pepa Ceferino

La fulla d’aquell arbre ja caiguda,
llàgrima del seu tronc sa i fort,
a les mans del vent recollida,
es va anar a l’oblit sense sentir la mort.

Va viure la seva primavera bella
balancejada en ritmes siderals,
com una bella i delicada rosa,
besada per la pluja i els seus miralls.

La fulla d’aquell arbre ja caiguda
va quedar diluïda en el camí
com l’hora del meu amor, ja perduda …..
es desfà en les mans del destí.