Eke-io, eke-io-ke

Autor: Antoni Sacrest

* * *

La nit perquè és nit
i el dia perquè és dia.
El carrer que està molt ple
i la llar que és massa buida.

Aquells que no m’agraden,
aquests que no me’ls sé.
Els altres no sé on són
i els que són que no els conéc.

Potser demà que ho vulgui,
avui no sé què fer.
Lament com a rutina,
sempre o mai sé estar bé.

Serà o no un malefici,
tot em surt a l’inrevés.
No tinc esma, quin desfici,
altre cop en el no res.

Només veig el color negre,
cada cop estic més peix,
que si ara fa molt fred,
que si plou i fa calor.

Apa, Sant tornem-hi!
Tres peus cercant al gat,
fotut queixar-se per vici,
tanta excusa que no ho és!

Baixem i Pujem i Patim i Gaudim!
Aprenem i Creixem!
Prou queixar-nos per sistema!
Crònica insatisfacció? No!
Empapem-nos de present!

Si és de dia utopia.
Si és de nit, bells somnis al llit.
Calor? L’aigua és el millor!
Fred? Salta, corre, crida, tirat un pet!
Eke-io… Eke-ioke…
Tiquismiquis, pesat! No siguis xerramec!

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Quic-quiriquí!

Autor: Carolina Ibac

A trenc d’alba, el gall fot un crit.
Tothom a llevar-se!
Quic-quiriquí!

Ens dutxem, ens vestim i esmorzem.
I de casa sortim, corrents.
El rellotge s’empassa la sorra
quan agafem el cotxe.

I ara és el trànsit que s’empatxa,
a base de quic-quiriquís a totes bandes.
Arribem tard, com sempre.
Rutina ben estesa i entesa.

Per fi, davant la fàbrica.
Tot de formigues travessen la porta.
I de fons una sirena fot un altre crit:
Quic-quiriquí!
Ja tornem a ser aquí.

Vuit són les hores que compta la nòmina.
Trossos de vida que s’escapen malbaratats,
ara som esclaus sense hòsties,
ara som putes amb un sou.
a un preu tirat,
que ens té ben lligats.

I és quan torna el quic-quiriquí
que podem sortir.
I recorrem, correm de nou
sense poder ni tossir.

I crit rere crit
seguim cap a l’infinit
sense una vida pròpia,
sense contracorrents,
seguint el riu fins a la fi,
allà on no hi haurà més quic-quiriquís.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

El gall del galliner

Autor: Daniel Ferrer i Esteban

Fa un crit de bon matí, al galliner,
els ous de les gallines tremolen, sí,
es tornen bojos d’una por paternal,
el seu avís és com una alerta directa,
ensenya als pollets a pondre o cantar.

Però no, no cal pas, ells ja saben despertar,
han après, només de néixer, a ser carn,
a ser cantaires, a morir i ser un bon àpat.

Patirem, potser, dins la pell del gall,
trencarem, potser, la closca de l’ou,
sorgirem, cantant, cada matí estiuenc,
i morirem, sense necessitat de badar pas,
a cada una de les panxes dels humans,
de tu i de mi, de tots nosaltres, esclavitzats.

La gallineta fa molt de temps digué que no,
ja no pondria cap més ou, i mentrestant,
a crits i batzegades, les aus van al niu,
es tornen boges de deliris de tendresa,
doncs hi ha nens que les acarícien,
doncs encara hi ha qui les deixa viure,
qui les deixa cantar, saltar, córrer lliures,
encara que pugui semblar mentida…

…I les han de deixar, i els han de deixar,
sembla que les seves vides siguin dirigides,
per un pagès, per la societat tan consumida,
per la veu de l’amo i la veu del senyor, totes,
per la meitat sorgida del no-res i pel tot, després.

I mira la part que tenim de galls del galliner,
i sent la part que tenim de gallines, tan soles,
ja saps que el destí el fem a passes llargues,
ja saps que no tenim cresta, però onada sí,
que potser no tenim plomes, però lletres sí,
que al poble ens cal qui canti de bon matí,
que ens calen els ous de les gallines al camí,
qui diu què no, qui diu què sí, truites i aferrats,
milers de plats preparats amb el rovell i la clara,
al bell mig de les imatges vessades, tan endins.

Galls i gallines, galliner farcit de palla, allà dins,
tremolen els ous abans de néixer, destí assegurat,
podríem ser lliures i no matar, ens mata la gana,
que de tant menjar ens hem quedat sense esma,
que de tant aviram ara som part del bestiar,
som galls, també gallines: Cantaires… I porucs.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Travelling lady

Autor: Dala Català

Ara no em diguis res, no preguntis, no puc parlar
Retorna la sensació de buit o d’incertesa
Voldria, no volent-ho, poder narrar
allò que es gesta en el meu pit quan em beses.

I ara deixa’m, no em diguis res, vull estar sola

Ara que no recordo el passadís del teu cos
recorregut a cegues per la meva mà
aquesta nit de coincidències fosques
en aquest tren de viatges negres

I ara, ves-te’n, deixem així, amb mi mateixa

Ara que ja no sé quants llavis he besat
perdut el compte de les mans i dels rostres
avui que no recordo com et dius
ni en quin país vas dir-me que vius

Ara retorna al teu país amb la guitarra

Amb tot l’enyor de qui estima la pàtria
Recorda aquesta pell, les meves mans, aquests ulls
que no han deixat de veure’t en la foscor del viatge
en aquest tren de passatgers pirates

Ara gaudeix d’aquest sabor i no em recordis

Guarda’t a la maleta aquesta carta
porta dins la butxaca aquella essència
de la dama viatgera que et regalà el seu karma
d’una travelling lady que ha oblidat quants viatges.

Segon Poemari Planetari
Contes a la vora del meu foc