I la flama s’apagà

Autor: Carlos Cobos (L’estel negre)

* * *

Sovint em pregunto
per aquell noi enamoradís,
que escrivia cançons i poemes
on tan sols parlava d’Ella.

Recordo que tota la meva vida era
el sabor de la teva llengua i la teva boca,
i el fil de la nostra saliva
separant els nostres llavis es trencava,
d’aquella dolça dansa de fluxos
i dels teus ulls d’embruix.

Què fou del foc i la passió
que cremava en el meu cor.
La tènue flama que deixares
sola es consumí i s’apagà.

Ja el meu cor no batega, ni sent,
la passió d’aquelles abraçades,
que ens fonia en un mateix espai.
Mai tornaré a dir: t’estimo…
ara les meves llàgrimes són de gel.
i jo oblido, que no et puc oblidar…

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Flama permanent

Autor: Antoni Sacrest

La flama s’apaga
però alhora s’encén,
la vida és potent flamarada,
quina gran sort que tot va canviant,
tant de bo que tot passa a ser diferent,
en cas contrari, quin avorriment!

Els sentiments creixen,
s’engrandeixen, varien constament,
només són altres moments,
abans potser només era ella,
ara també és ella,
però també tot el demés.

La passió continua,
per viure i deixar viure,
estar i saber estar,
per caminar sense limits,
alçar el vol i estimar.

L’anyorança ens convida
a anar més enllà,
cada cop més lluny,
del que fou i el que és,
per gaudir de noves coses
i espolsar-nos tot el pes.

Sempre diré t’estimo,
per la vida mateixa,
per poder llevar-me i veure el sol,
perquè el món és ple de vida
i saber que no estem sols.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

El monstre de les cendres

Autor: Carolina Ibac

I un dia s’encengué un petit foc. I s’enlairà la primera flama, petita i vigorosa, moguda i molsuda. I ni la pluja ni el vent, ni tempestes ni huracans, pogueren fer-li cap mal. Revifava cada cop amb més força fins que es feu tan i tan gran que la seva calor cremava tot el què amb ella topava. Ja no era una flama dolça ni tampoc tendra, ara era incendi perillós i temut, que convertia en cendra el teu i el meu cor, el de tothom. Tots havíem posat l’esperança en aquella flama i l’havíem engreixada sense adonar-nos que un dia ens havia d’explotar a la cara. Perquè tots tenim una petita flama a dins, i aquella no era pas l’única, la genuïna. El seu lideratge havia apagat i mullat la resta de flames, que ara només eren cendra, sense llum, ni energia, ni matèria… només pols ben grisa. La panoràmica era blanca i negra i el color havia desaparegut sota la mà del poder, maquiavèl·lica, carismàtica, manipuladora…

La flama graciosa… ara era un monstre.

La flama s’apaga
però alhora s’encén,
la vida és potent flamarada,
quina gran sort que tot va canviant,
tant de bo que tot passa a ser diferent,
en cas contrari, quin avorriment!

Els sentiments creixen,
s’engrandeixen, varien constament,
només són altres moments,
abans potser només era ella,
ara també és ella,
però també tot el demés.

La passió continua,
per viure i deixar viure,
estar i saber estar,
per caminar sense limits,
alçar el vol i estimar.

L’anyorança ens convida
a anar més enllà,
cada cop més lluny,
del que fou i el que és,
per gaudir de noves coses
i espolsar-nos tot el pes.