RSS

L’art de les muses

Autor: Antoni Sacrest

* * *

Trossos de música flotant en l’ambient,
temes i cançons,
que ens arriben tan endins i tan al fons,
que quan les escoltem,
ens omplen d’energia
i de màgiques sensacions.

Peculiars melodies,
sonoritats amigues,
que ens marquen i ens delaten,
ens obren la ment,
ens toquen el cor,
descaradament.

Retalls de vibracions,
notes que ballen i ens envolten,
músiques que defineixen i influeixen,
en els estats d’ànim, els nostres,
que ens ajuden a estar bé
o millor del que estàvem,
a sentir-nos enlairats,
a viure intensament,
a entendre i a ficar-nos,
en els viscuts moments.

Veus que entonen paraules sentides,
orgues que retallen,
rítmiques guitarres,
escalats amunt i avall,
baixos fent contra-ritmes,
percussions marcant compassos,
blanques, negres, corxeres i fuses,
que pugen i que baixen,
que s’acceleren i es ralentitzen,
que omplen tot l’espai,
i de sentit ens emborratxen.

En el viatge de la vida,
la música mai no ens abandona,
molt sovint és fidel companya,
ens fa costat i ens emociona.
Tristesa, felicitat i ritme,
marxa, empenta o relax,
variats sentiments i estats,
estiguem on estiguem i sigui com sigui,
l’art de les muses,
sempre és un regal i quelcom de bo ens dóna.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Exercici de respiració a quatre cordes

Autor: Mercè G. Quinquer


Tot s’inicia amb una gran inspiració que s’allarga indefinidament i s’enriqueix amb petits detalls. Acaba amb una sèrie de panteixos produïts per l’envaïment de l’aire dins els pulmons. Després, comença el veritable exercici de respiració, seguint els compassos del violins i l’expiració sorda del cel·lo. La resta és deixar-se portar per la música i sentir com l’oxigen omple les neurones. Respiracions múltiples seguides, grans i descendents compassos, com si es respirés líquid en comptes d’aire.

Quan acabo d’escoltar, estic tant saturada per la música que encara que sigui una paradoxa només puc escoltar una vegada i un altra la mateixa peça.

És el tercer moviment d’un dels quartets de corda més elaborats de Beethoven ((Op 130,3)). És una peça bellíssima que no sols transmet complexes sentiments de tristesa, d’agitació i joia (com solament Beethoven sap transmetre fusionats aquests sentiments en conflicte) sinó que també comunica les regles secretes d’una experiència fisiològica i eròtica precisa. Un exercici de respiració a quatre cordes, un mantra secret de poder sobre una mateixa. Un exemple d’un impuls creador/destructor, impossible d’amidar en paraules. Aleshores vens aquí ….. i ets meu.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Amb cinc ratlles

Autora: Carolina Ibac

El sol parla en clau.
El compàs marca el temps tres per quatre.
-catorze-
La meitat de les notes són semi.
I tu només escoltes, sense premi.
El vent i la percussió són fidels a la corda.
Entretant, cada segon paro més boja.
Melodies i simfonies entren en sintonia.
És tan sols la música ben viva.

Notes que donen la nota,
galls peculiars de la gola,
trobades que tot ho escombren,
el sentir acústic brota
foragitat dins el melic,
i ens fem ben petits.

Frisa la pell, s’esborrona.
Troballes del plaer
enterrades allà, al cel.
Cel que només existeix a terra,
al terrat de les finestres obertes
on surt el xivarri de l’expressió estesa,
sobre el llit de cinc ratlles paralel·les,
ara amunt,
ara avall,
van dansant,

-sense pressa-

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Sense pressa, musa eterna

Autor: Daniel Ferrer

Sense pressa, musa dolça, eterna
sense pressa, música celestial, pura,
desfaig el vers i l’acord, arribes al cor,
musa de les contrades somniades…

Harmonia de les hores junts i folls,
com follia és la música, la part fosca,
la clara, la melodia del cant acompasat,
a les idees transparents, les notes penetren,
entren amb força a l’ànima, al ser, tendresa,
musa eterna, dolç embruix, tendre combat,
ara que desfem el vers per a ser-ho després,
aquella nota penjada d’una corda, pentagrama,
puja i baixa, entén d’emocions, de sensacions,
tot és a l’aire, musa eterna, torna’m a la vida,
inspira una dolça melodia, de nit, també de dia,
per sempre acompanya’ns, fes-nos més lliures.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Encanteri

Autor: Noemí Serra


La música batega dintre les venes.
El pols no respira
dintre el meu cos sense sang.
La primavera florida està trista.
Només vull un camp,
ple d’arbres i de sol,
amb papallones de color de foc…
per deixar-m’hi caure.

 

3 responses to “L’art de les muses

  1. Xavier Panades

    2 Agost 2010 at 15:46

    Extraordinari, ari, ari, ari!

     
  2. antoni sacrest i llosas

    3 Agost 2010 at 12:20

    Ara mateix escolto el moviment Op, 130, 3 de Ludwig Van Beethoven, Mercè! I em deixo emportar per els sentiments de “tristesa, agitació i joia” i les “regles secretes d’una experiència fisiològica i eròtica precisa”… Tantes coses alhora em posaran a tope!!! Quina resposta tan espiritualment i musicalment brillant!!! Mercès Mercè!!!

     
  3. L´Estel Negre

    7 Agost 2010 at 13:12

    Em consiredo “meloman”, no podria viure sense musika, cançons ke em prengo con poemes y poemes ke son cançons, per aixo cuasi tot lo que escolto, m´agrada entender-ho, cantar-lo a tota veu i la gent em mira extranyada..
    A les hores penso..”El que canta su mal espanta” i sigo com si res. !!
    Les poesies exposades son magnifiques !! m´agradaria asolir el nivell i pugue expresar amb les paraules adecuades la joia que sent-ho.!!
    C. Cobos

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: