Negre esperança

 

Autor: Carlos Cobos

* * *

Hi ha somniadors que no troben el verd
el color de l’esperança.
Per a alguns onírics bojos
és el negre el color de la llum,
perquè quan tanquem els ulls
per imaginar i volar
és el color negre el que ens fa somniar.

Negres són les il·lusions
d’un demà millor.
Negre és el color del cec
que veu en l’obscuritat.

Negres són les cames del coix
que avança en el seu caminar
i les mans són del manc
que treballa d’artesà.

Negres són les costes del
vaixell que s’endinsa a la mar.

Negres són els núvols
abans de diluviar
i saps que rere la negra tempesta
l’arc de sant Martí renaixerà.
L’Estel Negre…

IL·LUSIÓ

Un trosset d’il·lusió
jeu sobre cada estrella del cel,
per això per tal de ser feliç,
no s’ha de mirar només una d’elles,
s’ha d’admirar el cel sencer.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Negres

Autor: Antoni Sacrest

Gats negres,
mala sort i supersticions,
en va ple de torre-collons.

Fotuts negres i gent de color,
racisme i intolerància,
tant feixista i tanta fòbia.

Llistes negres,
humans marcats i perseguits,
poders fàctics malparits.

Caixes negres registradores,
amb els secrets i les claus,
d’accidents aeris fatals.

Diner negre i comerç il·legal,
barroeres màfies que es fan d’or,
el món farcit d’esclaus.

Novel·les negres,
crims, detectius i espies,
intrigues i amors impossibles.

El color negre del dol,
algú ha marxat,
algú se sent sol.

Màgia negra i rituals satànics,
mal d’ull i vudú,
rien ne va plus.

Humor negre,
fina ironia i saber riures de tot,
d’un granet no fer-ne un drama.

Marea negra,
la mar malalta terminal,
contaminació mediàtica i ambiental.

Negra bandera, anarquia,
el negre té tots els colors,
algun dia serà utopia.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Dies de por al cau

Autor/a: Sònia Giner

Dies de por, dies de plor,
angoixa inquietant, suor trepidant.

Asseguda al sofà, mirada que no vol mirar,
fixada a l’infinit del terra, més allà impossible ja!

Sosté la creu que li va regalar sa mare,
la prem ben fort, a la mà dreta,
mai ha estat creient, però no té res més.

Aguditzaria la ment, però ja no pot més,
aguditza l’oïda, això si és possible,
cada pas a fora és un bateg accelerat,
cada parada de l’ascensor, li fa pujar el cor al coll.

Tanca els ulls, s’obre la porta,
no aixeca la mirada, no fos cas.
Prem la creu, tremolor incontrolable.

Pudor a suor, pudor a alcohol,
l’alcohol que embogeix, l’alcohol que l’agredeix.

Nus a l’estómac, es fa la dormida, un dia més…
Sense força, sense ganes ni pes, la pell als ossos
s’estremeix…

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

La metàfora de la por

Autor: Mercè G. Quinquer

La veritat, tota la veritat i res més que la veritat?
Què avorrit.
Què avorrits els t’enganyo, els t’estimo però t’oblido, què avorrits els mai més,
l’oci innecessari, els silencis no escollits i els adjectius qualificatius.
Què avorrits els llocs que haig de veure,
les respostes que haig de donar
i el me’n vaig a dormir perquè he de descansar.
Jo somnio.
I els que m’assenyalen, possiblement posen una taca en el meu expedient…
Potser ja completament vermell o completament negre.
Negre, com totes les metàfores de la por,
com els forats, com de vegades és el cel.
Negre, com el verí que entra per les meves venes per salvar-me de no caure.
Vermell, com tot el que sagna. Vermell com el que viu i sobreviu.
Roig i negre..
Com tu, com jo… com tots.
Com la carn que hi ha a sobre els ossos,
que es deixa notar molt per sobre la pell, perquè no li tem a la por.
Que dóna forma al que conforma un ésser i un cos que no és conforma.
Curvilini, d’angles tancats i d’angles oberts,
com la llibertat, com tots els raigs de sol,
com les dues mitges llunes que es toquen amb un principi i amb un fi,
convertint-se amb una sola.
Què és equilibri, què és vida..
La veritat, només la veritat i res més que la veritat?.
M’obstinaré, em detindré, cauré i em faré mal, però seré lliure.
Perquè la veritat està en sentir com a pesar de tot això,
creixent sempre des de terra flors grogues,
els troncs verds i els nostres braços.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Pors i clarors

Autor: Antoni Sacrest

Què és el que ens fa por?
Trencar amb el passat?
Passar pàgina i fer net?
Creuar ombres i foscors?
Sentir-nos alliberats?

Viure el present?
Tenir el passat només com a referència?
Tan sols com a constructiva experiència?
Créixer i viure sense angoixes?
Gaudir del ara mateix?

Deixar enrere les penes?
Tot el temps que ni això fou?
Expulsar-nos el llast que tant ens pesa?
Iniciar una vida nova?
Evolucionar i anar a millor?

Traspassar la por?
Enfrontar-nos-hi de cara?
Anar més enllà del viscut?
Reflexionar per tornar a començar?
Sentir, viure, ser estimat i estimar?

 

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Negror al cor clos

Autor: Daniel Ferrer

Tanques el cor a la claror,
hi ha negror al cor, clos i fos,
la negativitat juga amb l’art,
el tarannà té tares difícils,
fixa’t que tot és fet de llum.

Guarim el ser amb un bes,
amb una abraçada desitjada,
amb una mirada plena de vida,
amb un somriure carregat de mel,
una imatge clara al cervell, ben bell,
tan vell, com el reguitzell blanc, negre,
com les passes sense ombres plenes,
sense negror buida, ben eterns,
resposta d’aire… I de vent,
poèticament, llum arreu,
màgia a totes hores,
de la multicolor,
ni negra,
ni blanca,
màgia als teus ulls.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Negre endins

Autor: Carolina Ibac

Negra és la teva mirada anhelada.
Negra és la pena que s’escapa.
Negra la teva visió del món.
Tot negre i ben tort.

Negres són els dies
sense la teva companyia,
sense la teva estima i energia,
sense la teva llum,
tot ben negre sense tu.

Èban és el meu cor de fusta,
que trontolla en una balança justa,
cercant el color d’un dia sense sol,
plorant després d’un dia de dol,
negres són les robes del dolor,
llàgrimes de petroli avall,
fan d’una bassa d’oli,
una bassa de sang, negra…
i roja,
com el batec del teu cor
que sento ben endins
i ben a prop.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

La por

Autor: Paqui Martínez

En la immensitat del teus
ulls, estic jo.
En la feblesa de la teva
ànima, estic jo.
En l´espera de cada
matinada, estic jo.
I en cada moviment i en
cada pensament…
En el teu silenci, estic jo.
En els teus dubtes, també
estic jo.
En la lluita perduda, estic jo.
On ets tu?
Pensant en mi perquè jo sóc
la por.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Mort negra

Autor: Noemí Serra

La mort sempre és negra:
absorbeix la vida
i l’home mai se n’escapa..
La sang queda presa,
la llum és captiva
al rostre de vidre.

No existeix el buit,
només el record…
El forat esclata.
El temps s’evapora,
-el meu cor és una espora-.
i llega al final,
un rastre d’estrella.

Dins d’un forat negre
res és com es pensa:
El cel esdevé
vellut violeta;
el sol és quadrat
amb gust de vainilla.
Els camps ja segats,
llacs d’aigua marina.

Així és com la rúbrica
dels batecs elèctrics
inspiren l’origen
d’un greu dubte còsmic.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Poesia negra

Autor: Sindi Viz

El cau és profund i fosc.
Ja fa temps que hi sóc.
Tant temps que he perdut.
Poc a poc, la relació de temps
és un cau infinit i fosc.
Si fos capaç de ser valent,
intentaria arribar a dalt,
però cada cop torno a caure.
Dins només la buidor mental,
incapaç de superar la por,
la por que em lliga a ell.
Vàries vegades he intentat
treure el cap amunt de tot,
i veure la llum de la vida.
Sempre torno a caure dins.
No tinc forces per viure.
Només espero el no-res que
proporciona la mort.
No temo la mort,
no m’importa
morir-me en aquest moment.
No tinc cap raó per a viure.
Però tampoc per treure’m la vida.
Continuaré confús en el meu cau,
fins que l’ànima sigui capaç
d’il·luminar-me i pugui aconseguir
el valor d’intentar sortir al món.
Passa el dia i la nit sense raó,
passen els dies i els mesos, els anys.
I jo continuo al cau.
Ajudeu-me, si us plau,
necessito ajuda.
Sol, no puc afrontar aquest repte.
Sigueu nobles i ajudeu un pobre,
que va perdre la il·lusió
i no és capaç de tornar a trobar-la.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Gelosia

Autor/a: Manel Hernández Cabezo

Sóc un llaüt perdut en la tempesta,
colpejat per fosques mentides,
mentides d’un negre absolut.
Un leviatan implacable,
ha emergit d’un verd abisme
envestint sense pietat la nau,
deixant-la perduda, a la deriva.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Por

Autor/a: Mònica González Fernández

Sovint pregunto a la lluna si es pot tornar a estimar…
Podré lliurar el meu cor a algú, confiar-hi?
La lluna em diu que no,
I sento por.
I a aquest neguit no sembla tenir fi.
Recordes les passejades sota la lluna,
a les nostres platges, les nostres cales?
Deixa’m que tanqui els ulls i et recordi…
La màgia de la lluna, del mar, les oliveres,
els ametllers en flor, les ones, les ones,
l’amor, res no va ser prou per retenir-te.
Vas fugir de mi en arribar la nina que tant desitjàvem!
I no trobo la pau, no la puc trobar, no la trobo!
Apedaço cada dia, em nego els somnis,
vivint sense voler viure.
No vull tornar a ser feliç.
Fa massa por.