Quan una fulla cau

Autora: Pepa Ceferino

* * *

… i sentiré la teva presència
en qualsevol soroll incert
dels que dugui la nit
plena de sentiments.

En la caiguda d’una fulla,
en el volar d’un insecte,
en els pètals d’una flor,
en el rumor lleu del vent,
al córrer una cortina,
en qualsevol ombra o reflex.

Si pogués parlar amb tu,
encara que fos tan sols un moment
quantes coses et diria..
amb un t’estimo prou en tindria.

Present estarà el teu esperit
encara que em falti el teu cos
i la meva ànima plorarà a la nit
amb un plor de silenci.

Per tu, mare, que t’has mort.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Ara que ja no hi sou

Autor: Daniel Ferrer

Vàreu omplir el sentiment de petit,
vàreu fer un lloc, un raser a l’esperit,
em vau donar tendresa i caliu, endins,
jo no sabia de la por, d’infant, mai, mai,
la vostra mirada, les vostres mans, d’amor…
Van fer dels primers anys dies recordats,
tant, tant, com ara recordo el vostre dir,
el vostre ser, la forma d’ensenyar a créixer,
la manera que teníeu de fer-me veure el cel,
els núvols i els arbres, les roques i muntanyes,
els pops, els peixos, les cabanes de fusta,
la mantega amb xocolata, el despertar,
amb el gos que em llepava la cara.

I els jocs d’infants, avis, ja no hi sou,
i els jocs d’adults, ara, avis, que us veig,
dins el meu cor, que és com es veu millor.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Records

Autor: Jordi Serra

Te’n vas
i ens deixes amb llàgrimes als ulls.
Només els records dels dies
que passàrem junts,
ens compensaran la teva absència.
I saber que vius a dalt
i encara ens veus
i ens escoltes

* * *

No ploreu ni em porteu flors
que no és trista la marxada.
Per vosaltres hi ha els records
per mi l’esperança;
aigua, cendres i res més…
Gràcia de Déu,
resta l’ànima.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Reflexions en veu alta

Autor: Antoni Sacrest

Per què separem la mort de la vida?
Per què l’amaguem fins el darrer moment?
Sobretot a l’occident?
Per què la vivim com un drama?
Per què som tan materialistes i juguem a ser immortals?

No és un fet comú i compartit?
Que tots naixem i morim cada dia?
A cada instant que passa?
Que en aquest món tot té data de caducitat?
I que en això tots som iguals?
I que naixem i morim,
i que morim i naixem?
I què és per això que existim?
I que som i serem?

El temps passa i nosaltres també.
Naixem, vivim, traspassem,
això és el moviment,
la xispa bàsica, transcendent.
Recapitulem i reflexionem,
desenvolupem la dimensió existencial.
No ens farà mal,
ben al contrari,
veurem les coses com cal,
ens ompliren d’energia vital,
ens fondrem amb la natura,
podrem volar ben alt.

Vius o morts,
som l’espurna de la vida,
l’essència de la existència,
el cicle vital regenerador,
la llavor,
la llum,
el motor,
el batec mateix de l’univers,
d’aquest món que és nostre,
el teu, el meu, el vostre.

Pares i mares,
avis i àvies,
amics i amigues,
coneguts i conegudes,
també els i les que no ho són.
Que un dia se’n van i moren.
I de fet,
gossos i gats,
animals,
arbres i plantes inclusivament,
que també marxen i ens deixen,
desapareixen,
però que romanen i viuen,
en i entre nosaltres per sempre.

Uns es moren de vells
i ho fan ben dignament,
íntegrament.
D’altres no tant,
tots descansin en pau.
Marquen etapes de la existència,
en ajuden a veure que és la vida,
que també ens fem grans,
que anem pujant esglaons,
que som nins, joves, grans i vells,
que els anys no passen en va,
que el cicle de la vida és bell,
que aquí només hi som de pas,
que el cercle s’ha tornat a tancar.

N’hi ha que moren de forma inesperada,
quan menys t’ho esperes,
de forma impactant,
potser traumàtica.
Dignament o potser no.
Aquests el que t’ensenyen,
és que la vida també és enigma,
que la mort com a part de la vida,
és darrere les nostres passes,
que som fràgils i vulnerables,
que la mort no avisa i sempre està propera,
que el present és per a viure’l,
que del futur no en sabem res.
Què passarà o no?
Ningú no ho sap, ni tu ni jo.

D’una forma o d’una altra,
tots i totes, els i les que se’n van,
sempre els portem al cor i als gens.
Ens alimenten l’esperit
i sentim la seva presència.
Sempre i arreu.
Quan més ho necessitem.
Quan més sols estem.
Quan tot ens fa dubtar
i sembla que al damunt el món se’ns cau.

Són fidels companys de viatge,
són animes lliures i plenes,
que deixaren enrere la gravetat,
s’alliberaren de tot el seu pes i llast.
Són la vida mateixa,
sense prejudicis ni interessos,
ni tampoc malentesos.
Esperits oberts i amics,
que estenen les seves ales
i desxifren i fan entenedor tot plegat,
el sentit cabdal de tot el que ens passa.
El sentit de la vida,
perquè tot és fet a mida.

La mort està i és ben viva,
es propera, sempre al nostre costat,
res d’estrany ni d’especial.
La natura és sàvia i és evolució.
No hi ha quelcom més universal,
que néixer i morir.
Les coses són com són.
Som part de tot,
som part de tothom.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Inversió

Autor/a: Noemí Serra

La primavera és autumne:
Flors obertes, cors trencats.
d’exuberància i tristesa.
La tardor és primavera.

Les cendres dels arbres morts
per l’escalfor de l’estiu
arremolinen les fulles,
estoven el bosc amb brases
extintes –no cremen, volen!-…

Crida el vent l’amor de lluny
tan fort que el meu cor clivella!
La primavera és autumne.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

I jo resto en vida

Autor/a: Carolina Ibac

La mort
mai no mor.
La mort és infinita,
mentre que la vida
és molt efímera.

T’amputaren el temps.
Et robaren els batecs.
La teva mirada, perduda.
La teva essència, buida.

El teu cos, inert.
La teva veu, muda.
Les teves passes
mai més mogudes.

Ets mort.
I jo resto en vida.
Patiré la teva partida.

Te n’has anat enlloc.
T’has endut les carícies.
Has tallat el cordó,
lligam dels nostres cors.

Saps que sense tu no puc viure.
Saps que no sóc res sense el teu somriure.
Jo només vull seguir-te.
Allà on sigui i tenir-te.

Les meves llàgrimes són egoisme,
perquè sóc jo qui resto en vida.