RSS

Si caus, aixeca’t

Autor/a: Mercè Verdaguer

Un dia vaig caure
i em vaig aixecar amb força,
amb tota la força
que tenia a les meves cames

Amb tota la força de l’ànima,
em brotaven les llàgrimes.
Les fulles verdes les eixugaven.
El sol m’acaronava.

Estic de peu, miro la llunyania.
Més enllà del pensament,
dels fets i desfets.
Amb el perdó escrit a la sorra de la platja.

La ment clara.
De peu la matinada.
De l’esforç d’un dia i altre.
Amb la porta no tancada.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

M’aixeco, salto i visc

Autor/a: Daniel Ferrer i Esteban

Passes per la vida com un estel,
l’estela de llum és viva i t’adorms,
mentre guareixes el teu ser, sorgint.
M’aixeco, salto, visc! Res no ens atura,
travessem les aigües de bassals buits,
els ulls són turqueses i nedes endins,
després de passar dies grisos i negres,
ja no miraves les estrelles, ara ho veus tot,
tan nítid i clar com un despertar a la mitjanit,
tan obertes les ales com en un conte d’infants,
quan despullem el ser en un vers matiner,
les línies són fines, són ben clares.
M’aixeco, salto, visc! -vas dir-
I al despertar res no ho atura,
la mateixa força, tota fura,
la mateixa traça, tota viva.
M’aturo si tu t’atures,
em llevo si tu t’adorms,
ens rellevem els propòsits,
es revelem als despropòsits,
així ens afanyem a seguir
amb un salt per resistir,
quan no hi ha més vida
que llevar-se a ponent,
que pondre’s a llevant,
etern torn el d’alçar-nos,
el de saber-nos, estimar-nos,
m’aixeco, salto, visc! -vaig dir-me-
Saltem enllà de la dolça nit somniada,
les fades fan el camí com en una illa,
entre l’alçada del salt i el no voler caure més,
com en un joc d’escacs, una partida, allà on anirà,
i mentre m’animo a saltar de nou, després de caure,
allunyo les males feres de les mirades somniades.
Quan despullem el vers, el ser, el primer raser,
la paraula alada, la mirada anhelada, passa,
passa aquesta vida dins l’infinit astral,
mai s’atura la força ni l’energia…
Ens fan segur saltant.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Cansada de caure

Autor/a: Carolina Ibac


I torno a caure.
Els genolls sagnants.
Les forces minvants.
L’esma exhaurida.
El cim ben lluny.

Les il•lusions semblen fum.
La desesperació em trenca.
La impotència em pot.
L’esgotament m’enfonsa.
Els peus em pesen.

Ja no puc més.
Se’m fa dur continuar.
M’haig de tornar a aixecar.
Però per a què?
Si tornaré a topar
amb una altra pedra,
potser més grossa que aquesta,
i el dolor encara serà més gran.

No, no, no vull aprendre més.
És suficient.
La vida és un turment.
No vull caure més.
I per això no m’aixecaré.
M’arrossegaré per tenir a prop el terra.
Seré una serp
que té por a aprendre,
cansada de caure.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Benestar

Autor: Antoni Sacrest


Barregem expectatives i experiències.
Fem realitat els somnis que un dia deixaran de ser-ho.
Benestar no és altra cosa que saber ser i estar.
Sense res, amb tot o poc.
Com a part que som de l’univers i del cosmos.

Obrim-nos i acceptem,
harmonitzem-nos amb la resta d’humans,
trobem la pau interior i guanyem consciència,
tinguem paciència,
però sempre sent rebels.
Per a ser aquí i ara i ser-ne conscients,
estar ben desperts i no només pensar-ho.

Per tot el que ha estat.
Per tot el que és.
Per tot el que serà.
Per tot gràcies.

El benestar sempre és transitori,
mai no s’hi arriba perquè no és cap fita.
I és o no hi és, sense més.
Sense prejutjar ni jutjar,
evolucionem cada dia, cada minut cada instant.
Tan sols caminem i guaitem
que és el que que hi ha i el que no.

Amb gestos i acurats moviments,
amb plenitud, temprança i confiança,
respirem i bateguem amb força,
enfoquem cap el que és i com és.
Retrobem-nos i mirem amb amplitud,
com estem, amb qui i què fem.

I hi arribarem.
A gaudir del benestar,
del saber ser i estar,
passarem a l’acció,
tot es posarà en marxa,
farem el que diem,
sentirem i creixerem,
estarem bojos per viure,
bojos per tot serenament.

M’aixeco, salto i visc!Autor/a: Daniel Ferrer Esteban 

Passes per la vida com un estel,
l’estela de llum és viva i t’adorms,
mentre guareixes el teu ser, sorgint.
M’aixeco, salto, visc! Res no ens atura,
travessem les aigües de bassals buits,
els ulls són turqueses i nedes endins,
després de passar dies grisos i negres,
ja no miraves les estrelles, ara ho veus tot,
tan nítid i clar com un despertar a la mitjanit,
tan obertes les ales com en un conte d’infants,
quan despullem el ser en un vers matiner,
les línies són fines, són ben clares.
M’aixeco, salto, visc! -vas dir-
I al despertar res no ho atura,
la mateixa força, tota fura,
la mateixa traça, tota viva.
M’aturo si tu t’atures,
em llevo si tu t’adorms,
ens rellevem els propòsits,
es revelem als despropòsits,
així ens afanyem a seguir
amb un salt per resistir,
quan no hi ha més vida
que llevar-se a ponent,
que pondre’s a llevant,
etern torn el d’alçar-nos,
el de saber-nos, estimar-nos,
m’aixeco, salto, visc! -vaig dir-me-
Saltem enllà de la dolça nit somniada,
les fades fan el camí com en una illa,
entre l’alçada del salt i el no voler caure més,
com en un joc d’escacs, una partida, allà on anirà,
i mentre m’animo a saltar de nou, després de caure,
allunyo les males feres de les mirades somniades.
Quan despullem el vers, el ser, el primer raser,
la paraula alada, la mirada anhelada, passa,
passa aquesta vida dins l’infinit astral,
mai s’atura la força ni l’energia…
Ens fan segur saltant.

Cansada de caure

Autor/a: Carolina Ibac

I torno a caure.
Els genolls sagnants.
Les forces minvants.
L’esma exhaurida.
El cim ben lluny.

Les il•lusions semblen fum.
La desesperació em trenca.
La impotència em pot.
L’esgotament m’enfonsa.
Els peus em pesen.

Ja no puc més.
Se’m fa dur continuar.
M’haig de tornar a aixecar.
Però per a què?
Si tornaré a topar
amb una altra pedra,
potser més grossa que aquesta,
i el dolor encara serà més gran.

No, no, no vull aprendre més.
És suficient.
La vida és un torment.
No vull caure més.
I per això no m’aixecaré.
M’arrossegaré per tenir a prop el terra.
Seré una serp
que té por a aprendre,
cansada de caure.

 

3 responses to “Si caus, aixeca’t

  1. Susanna

    26 Setembre 2010 at 17:11

    Molt bonic!! Ara ja se de on ha sortit la Carolina!!!!

    Susanna

     
  2. anna silvestre

    27 Setembre 2010 at 4:44

    M’agradaria poder-lo compartir,és molt bonic.

     
  3. Núria

    7 Novembre 2010 at 14:57

    És preciós el poema de la Mercè i no menys les tres respostes.
    En aquests moments em sento com una serp, amb ganes de tornar-me a aixecar tot i què costarà.

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: