RSS

Variació surrealista

Autora: Noemí Serra

* * *

L’amor de cartró es crema
al carreró del crepuscle,
i l’aire tenyeix de foc
“la Plana” allargada i buida.
La nit, amb calçat de fusta
no s’aixecarà de terra:
li han escapçat l’agulla
amb que assenyala les hores.
La Dama asseguda al banc
reposa silenciosa:
-No sap ella que és de bronze…
1999.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Som aire de bronze surrealista

Autor: Daniel Eduard Ferrer i Esteban


Som aire de bronze surrealista,
enfilant un vers daurat a l’illa,
d’aigua, dins la plana del desig,
entre els bancs de fusta o d’argila,
amb un sol pas no arribem enlloc,
brota un silenci a les passes lliures,
entre elles i les places hi ha espais,
alliberats com els coloms tan blancs,
que reposen les seves ales al damunt,
sense saber que hi ha un arbre ben nu,
que descalça el seu vol davant del matí,
mentre la mirada és de bronze i ella no ho sap.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Estàtues humanes

Autor: Antoni Sacrest


Riuades de gent passejant,
Rambles amunt, Rambles avall,
de tots colors i condicions,
entre monuments de carn i ossos,
estàtues que bateguen,
que romanen quietes i silencioses.

Personatges passats i actuals,
de ficció o ben reals,
Fades i follets,
muses del bosc,
gangsters i pistolers del far-west,
monstres i soldats,
àngels i mims,
la mort, aliens i clowns.
Che Guevara,
Cleopàtra,
Charles Chaplin,
Cristòfol Colom,
Humphrey Bogart,
La Monyos,
Michael Jakson,
Juli Cèsar,
Marilyn Monroe.

Escultures humanes,
estàtues vivents,
impassibles,
de dia o de nit,
que cobren vida i estudiats moviments,
amb el “clinc” d’unes monedes,
a voltes un silenciós bitllet.

Darrere seu hi ha persones,
que són com tu o com jo,
que lluiten per sobreviure,
tenir una tasca digne,
ser una estel de l’univers,
gaudir d’un món millor i obert.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Temps mort

Autor: Carolina Ibac


La mort inerta és ferma
al passadís vell i pulcre,
prement el bon cor ben fort
quan el vent respira i bufa.
El cel, cosit amb fil i agulla,
no s’escaparà la fera:
barrots d’acer dur la mullen,
temps mort per passar l’estona.
La mirada guaita el mar
i es perd entre les ombres:
Ha matat la seva dona…

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Fins a no ser jo

Autor: Manel Hernández Cabezo

Consumir-se lentament fins a desaparèixer
fins i tot de la memòria de qui ens estima.
Consumir-se amb el cap ben ple
de records fabricats a mida.
Perdut sense saber si ho he viscut,
és pura invenció, o subtilment ambdues.
Consumir-se en l’única vida que tenim
perdent el temps en futileses
que ens han pintat com bàsiques,
que ens han venut com primordials, imprescindibles.

 

3 responses to “Variació surrealista

  1. Noemí

    13 Setembre 2010 at 14:02

    M’agrada el teu poema Carolina; és el que millor s’hi acosta al meu sentit!

     
  2. Noemí

    25 Setembre 2010 at 6:28

    Manel, és un bon resum del que jo volia dir amb el meu poema.

     
    • manelh

      25 Setembre 2010 at 11:06

      Un plaer Noemí, al llegir el teu poema em va venir al cap com un llamp aquest poema que havia publicat al meu bloc feia uns dies.
      El disparador crec que ha sigut “no sap ella que és de bronze” que em remetia a la Rachel de Blade Runner i d’allà al meu poema.

       

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: