Vint anys de paraules

Autora: Mercè G. Quinquer

* * *

L’albada ens va trobar junts asseguts a la platja.
Pufff. Va sortir el sol.
Ni en el meu llit, ni en el teu,
ni en aquells hotelets cars o barats.
Parlàvem. A la platja. A la sorra.
Sí, a la sorra. La platja. Mirant com la lluna s’amagava.
Un tros de sorra tant petit,
que quasi bé no hi cabíem tots dos i les paraules.
Tantes. Com vint anys de paraules.
Son moltes paraules per una platja,
una sorra i dues persones.
A trenc d’alba miràvem el mar.
No. Era la lluna a la que miràvem.
No, era la platja. Mentida. Et mirava a tu.
L’albada em va trobar mirant-te a tu.
La sorra ja va ser. I la platja. Quina platja?
A trenc d’alba ens miràvem.
L’albada en va trobar junts.
Era veritat. Cert? A trenc d’alba estàvem junts.
El demés què importa si et vaig tenir tota aquella nit.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

La cala, a trenc d’alba

Autora: Carolina Ibac

El temps no existia, ni els segons, ni les hores, ni els dies.
El cristall fi del rellotge de sorra s’havia trencat en mil i un trossets.
I la sorra se’ls cruspia junt als bocinets de mica cobrint aquell espai que sí existia.
El nostre llit de granets de terra amb el cobrellit al sostre, cel fosc i ennegrit per una làctea via.
Les converses esteses i mig adormides ens abraçaven les ànimes nues i lliurades, ben vives.
Fou la lluna, mentre es movia entre núvols fugissers i dinàmics, que ens recordà qui vindria.
El sol s’enduria aquella aturada de temps, infinita de tendresa… finita en el temps. Caduc.
Com castells de sorra, els nostres somnis lliures caurien sobre l’esclavitud del no pensar.
I ara… el record és l’únic que em queda. Bé, i potser l’esperança de sentir altre cop aquella tendresa.
Perquè és única la tendresa que em donares, aquella nit, damunt aquell sorral de cos i cor.
I les ones, tafaneres espectadores, foren els únics testimonis del meu petit tresor.
Cada a trenc d’alba, et veig i torno a aquella cala.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Ja sé cap on mirar

Autor: Daniel Ferrer i Esteban

Ara que despullem el vers
ja sé cap on mirar, futur,
no cap al passat, enyors,
cap als cors, oberts de nou,
ara que enllacem els mots,
que som un sol nou al cel,
amb l’alegria de les cales,
de les platges, dels amors,
que queden al passat…
…I mai no els hem oblidat,
entre tots teixim la teranyina,
aquesta de la xarxa allà als mars,
entre les platges nues de les natges,
entre el regalim mimètic de la lluna,
ara que sé cap on mirar i ja no plou,
ara que despullem les ales al vent,
que tendrament mai no oblidem,
que som el passat mai enyorat,
la melangia ens anul·la el present,
sense poder gaudir del demà,
quan som passatgers i lliures,
quan entreveiem el somriure,
i sí, ets tu, ara que sé on mirar.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

50 anys d’anar-hi anant

Autor: Antoni Sacrest

Escapades o sortides,
vivències compartides,
quan surt el sol o es pon,
tanmateix en nit tancada,
amb l’amable lluna plena,
minvant o creixent o sense,
sota firmament estelat,
envoltats de natura i harmonia,
fosos amb elles i formant-ne part,
relacions humanes constants,
de petits, joves i grans,
més directes o més pautades,
més properes o més distants,
o d’aquelles que ho són d’amants,
on el temps ja no existeix,
il·limitat espai només,
sinceres converses i abraçades,
petons d’aquells tan bons,
perdre el món de vista,
no fer res més que estimar.

El retorn o l’endemà,
que de fet és avui i és ara,
no hi ha lloc per la baixada,
bon regust, empenta i energia,
per seguir el dia a dia.
Hi haurà d’altres relacions,
de nosaltres en dependrà,
que continuem anant a cent,
i que els temps siguin ben bons.