Arran de terra

Som l’espera d’una nova era.
Som el desig d’una vida amb febre.
Som el deliri d’una ànima en pena.
Som el perfil d’una pàgina plena.

Som sense desistir a ser.
Som l’últim raser.
També el primer.

Etern …

Som.
Res més.
Sense presons.
Sense pors.
Ni plors.

Segons …

Som essència.
Sense ciències
Sense espècies.
Efervescència.

Arran de terra,
no hi ha nivells.

La mort ens apropa a la igualtat,
sepultats en un mateix forat,
més enllà de l’obscuritat.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Caurem a un mateix sot

Autor: Daniel Ferrer

Sotmesos a la veritat certa,
la d’una mort sense espera,
caurem a un mateix sot, tots.

Deslliurats de la ment, el cos,
al sot, quan caus, quan caic,
caiem… La mort enterrem.

Alimentats per la mateixa fera,
ja res no passa ni res no ens espera,
tan sols el sot, quan caiem, a la terra.

Vàrem sorgir d’ella, a ella tornarem,
mentre enterrem la pena, tots a dins,
tot a dins, vida i esperances, esperant…

Potser encara, esperant impacients,
tot i morts, de la mateixa manera,
amb una sola forma, arran de terra.

I ressorgirem, ja res serà com era,
un sol cos d’energia eterna, llum, llum,
una sola mirada, ben nova, som el món.

I salparem, deixarem enrere la costa,
deixarem enrere el fals far de l’esdevenir,
de la mateixa existència, que ara es presenta.

Ja nua de tot, la tranquil·litat és veure’ns plens,
amb la mel que vessa del cos, ja tot i morts,
el nèctar que beuen les ànimes, al néixer.