El cau de les robes desvestides

La tempesta ha fet del mar un onatge,
que m’ha apropat a tu en la distància
d’una nit sense estels, molt fosca,
seguint la llum tènue d’un far,
guiant el camí ara no llunyà.

Somnio sense pensar.
Em deixo endur per la mar,
capbussant-me en els teus braços,
navegant amb ajuda de les teves mans.

Les ones fan ballar els nostres cossos,
que fugen de les roques inertes,
estenent la mort pels teus ossos,
arreu, més enllà de les esquerdes.

Al cau acull la nuesa,
que desvesteix les robes,
que encén les flames toves,
que camina sobre l’aigua molla.

Peus que acaricien el terra,
amb un trepitjar ferm i fera,
amb valentia i gosadia,
amb una estima fora de mida.

La pèrdua no arribarà cap dia.
La por ja no existirà mai més.
M’ho diuen els teus ulls de vent,
esguarden el millor dels secrets.

El nostre, teu i meu.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Es desvesteix el teu alè

Autor: Daniel Ferrer i Esteban

El teu alè arriba a la suor,
el cos es confon amb el cos,
sóc on tu ets sense esperar,
sense esperar res més, res,
només el raser del teu vers.

M’encens, em captives, nua,
deixant la roba a un racó,
en aquell hôtêl dê lâ mêl,
encenent cada habitació.

Encens a la taula del somni,
encenem el cel amb els llavis,
si véns em dónes tot el teu suc,
si vinc em deixes sec com desert.

Desertes són les figures de l’onatge,
el teu far em guia cap a terres nues,
són les paraules mai no dites abans
les que em duen cap al teu nou portal.

I em refio dels vents huracanats
que ara el terreny han ben aplanat,
a aquestes alçades de la calma al niu,
amb caliu, ara que ja comença l’estiu,
després d’un anys plegats, ara ja som nats.

Ets tu, sóc jo… O és producte de la imaginació?