Encaixant moments distants al cau

Sota la distància propera dels nostres cors,
jeu l’amor incondicional i boig,
per la teva, meva, nostra felicitat,
que arribarà mim a mim, frec a frec,
acaronant la veritat.

Els entrebancs són constants,
però més contant és la nostra tossudesa,
per saltar cada mur amb empenta…
… junts, amb les mans abraçades.

La calor sua per la paret de pedra del cau.
llàgrimes de sal que desemboquen a la mar,
d’unes estances nues i turqueses de pau,
regalimen les esferes sagnants d’art.

Trobades trobades a la realitat dels cables,
endolls que ens endollen les ànimes,
que les emboliquen irreversibles,
que les enreden en nusos invisibles.

Lligats eternament per la tendresa

La deessa tendra et detendrà
davant el meu cor
allunyant la foscor
estenent l’amor.

arreu…

Quedarem allà,
per sempre més.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Enyoro el teu cor

Autor: Daniel Ferrer i Esteban

 

Enyoro el cos, l’essència.
Enyoro el teu cor, presència.
Enyoro el vent que acariciava
els teus cabells, quan m’estimes,
tot pren forma clara, enyor al cau.

I caic, caic com no havia caigut mai,
m’agafes, em tens, no desertarem,
el cau és el nostre raser, ben junts.
 
I m’agafo al sentiment que tinc,
sentiment de no perdre’t, mai,
sentiment sense patiments,
dolços instants presents.
 
Enyoro l’aire, ben viu,
et sento, malgrat la mar,
malgrat el meu cant sec,
cec quedo sense els teus ulls,
moll moro sense la claror del cor,
d’aquest cor que enyoro com a l’amor,
quan no hi ets alguna cosa dins de mi mor.
 
Penjarem de les parets del cau uns quadres,
aquarel·les que regalimaran les portes,
ben obertes, com les finestres,
que hi entri el sol matiner,
el vent de llevant, el cant,
la tendresa infinita que et tinc,
pels segles dels segles, sempre junts,
eternament guarirem les passes, amor meu.