La cala mulla el cau
La llum de l’estrella més gran
no ens deixa a la vesprada.
Ens guaita expectant
la pell torrada.
Mentre som nus,
els nostres cossos frisen,
trobant l’horitzó dels nostres ulls,
i més enllà les ànimes, s’endinsen.
Els peus descalços de sabates,
fan passes lliures sobre l’arena
cercant aquell racó a la cala
que sempre ens espera.
El temps s’atura.
La olor salada s’encén.
Rodejats de la natura,
només volem ser.
Despullats,
penetrem la mar.
Lentament i atents,
aprofundim l’aigua potent.
Les ones segueixen un moviment,
que ens enreden en una xarxa,
de fil ben prim i indivisible,
lligada a una barca,
-invisible-
Salpem a l’infinit
on un somni ens esguarda.
Abans que no caigui la nit,
tornarem a la cala.
Els peus tornaran a dur sabates,
trepitjaran humils la terra,
ara no esmicolada,
sinó desfeta.
∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞
El cap al cau i la cala als peus
Autor: Daniel Ferrer i Esteban
Caps freds, peus gelats, aigua gèlida,
caps càlids, peus calents, aigua roent.
Els nostres cossos s’estimen a l’aigua,
entre cristalls de corall marí tant fi.
I mai arriba el final, aprofundim,
som tant amants que ens som fidels.
Feliç felí al mes d’un any assenyalat,
els nostres cossos es fonen dins la mar.
Rumiem sense pensar, ens deixem portar,
el cap al cau i a la cala els peus, fent escala.
Ara cal treure’ns la son de les orelles cansades,
ara cal que ens agafem dels ulls per veure-hi clar.
De les mans ens hem agafat tantes vegades, ja,
que mai, mai, mai no ens farà mal, mai més mal.
Ens enfonsem, entre roques esmolades que no punxen,
entre la panxa de la sirena i el ventre de la mare terra.
I ets tu, ha passat un any i continues essent tu, tu mateixa,
i jo, jo mateix, i ara ben nus, com en aquella primera albada.
Aquella, quan vam començar a somniar amb germans d’armes,
amb un cançó tant endinsada com ara ho és la mar penetrant-nos.
I som dos, la unitat la fem a cada pas, són quatre peus, la sorra,
el cau, les coves, les cales, la teva mirada, el cel turquesa, el reflex.
Sense xarxes si no són invisibles, com les barques, amb la pell salada,
amb la meva fada, tu, sirena bojament enamorada i jo, foll marí, feliç.
El cau de les paraules nues 
Floren
21 Juliol 2010 at 12:09
És molt bonic i un xic allunyat del teu estil, Només cap al final tornes a la lluita doncs has deixat la terra esmicolada o erma i més, desfeta.
No tens gaire confiança en la posibilitat de què l’individu faci quelcom possitiu a la terra, encara que sempre l’animes a la revolució. El nostre camí a la terra no pot ser sinó de destrucció i bellesa, venint d’unes maravellosses estrelles que cada día es destrueixen per a crear un xic de bellesa, tb ho fem nosaltres o alguns, però tb ens demanem molt més, salvar aquesta contingència que és aquets món.
Per a què tornem a la cala, per a comprovar que les nostres possessions encara hi són? Si no és necesari fer res, per què ha d’haver res a la cala tret de la sorra?
somniturquesa
21 Juliol 2010 at 12:19
Floren, m’ha molat molt el teu comentari!!!! M’has fet pensar… sí, sí, encara més jajajaja
No és que no tingui gaire confiança en què l’individu faci quelcom positiu a la terra… més aviat està lligat de peus i mans, els seus peus són esclaus de les sabates, aquelles que el comuniquen amb la terra, amb el tocar de peus a terra, amb el no fugir al món dels somnis, al món on no hi ha responsabilitats ni obligacions ni cadenes, només el ser natural…
És cert que sense destrucció no hi ha construcció, encara que sembli contradictori. Hi ha punts en què s’ha de refer tot de nou.
Aquest poema, però, és un oasi del sentir amb el cor i el cos, dins una societat que només sent amb la ment. La mar és el cos i el cor i la terra (humus) és la ment.
Atticus
22 Juliol 2010 at 12:19
El primer…xulíssim, fàcil de llegir, expressions fantàstiques i emotiu, parlant del que podria ser……la part dolça de la vida.
El segon…………….jo diria: és la simplesa del diluir….. crec…. ;P
Atticus
22 Juliol 2010 at 12:20
la bella simplesa del diluir…..jijijiiiiji…que coses….o no…