La il·lusió de la confiança cega

Bessonada de versos vessant el bes
alcen un esperit que abraça dues ànimes.
Cantonada del passat enrevessat, ara present.
Respostes a cada mot nu que surt de tu, equànime.
Trencaclosques que encaixen els nostres cossos
són esquelets desfets d’una mateixa tribu.
Muntanyes estranyes d’un munt d’ossos.
Costums apresos i presos per la sang.
Oratges del futur no nat.
Una veu de fang.
Un so animal.
Un os.
Un ós.
Som.
un de sol.
El sol s’estén,
més enllà la mirada,
més enllà les paraules,
més enllà les circumstàncies,
més enllà les històries acabades,
més enllà les trobades amagades,
més enllà de tu i més enllà de jo.
Els lligams són molt més forts
Oracles del destí sentit.
Desig sense fi.
És el crit,
ancestral.

Un reclam a la il·lusió de la confiança que ens cega.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

La il·lusió cega i la confiança muda

Autor: Daniel Ferrer i Esteban

Quan abans de fer figures de fang fèiem formes,
acrobàtiques, a les ones enigmàtiques i estàtiques,
potser no sabíem que davant nostre s’obria el cel,
que era de paper, de paper cremat pel nostre desig,
quan fugíem de la fuga fugaç de calor i de glaç,
reformant les formes amorfes de la mort,
àmfores de terrissa enfonsades enfora,
sang i fang al cor de la deessa poetessa,
de la confiança muda i la il•lusió cega,
mentre entre tantes paraules: Som el vers,
el so de l’os rossegat per un ós emprenyat
que rebufa al vent i bufa núvols d’argent.

Tot són imatges, grafies que expliquen
tota la tendresa dels mots, paraula nua,
que es despulla als ulls de la confiança,
la il•lusió que es barreja amb la passió,
els dos cossos fosos com un parell d’óssos,
com un mosso i una mossa al magatzem
dels cors embolcallats amb la pell,
menjant-nos, mos a mos,
quan som el món,
som el nom,
el mot mut,
el cel ben blau,
el destí tant viu,
confiança muda,
il•lusió tant cega,
els dos allà on érem
abans de conèixer-nos,
tan nus, telefònicament,
amb un t’estimo que és etern,
passi el que passi som el vent,
aquell vent de ponent o llevant,
tant és, tant ens fa, al sol al so,
ara que no mor cap dels mots,
que tots ens expliquen el lloc,
entre el coll i el llom, molls.