La rutina al cau

Les constants del dia a dia
ens enrosquen en un mecanisme,
que fan de cada pas,
un sol i únic caminar.

La rutina no ens distancia.
És la calma de l’onatge pla.
Lluny de les anades i tornades,
és un quedar-se assentat…

Al cau,
al sofà de palla,
que ens acomoda
cada estona
i frisem
de cada moment
i cada dia el mateix.

La rutina ens apropa,
ens tranquil·litza a la força,
tot veient passar les històries,
tot neutralitzant les cabòries.

Al cau,
ens alcem davant la constància,
sense pas arrogància,
amb l’esforç i la gràcia
d’assolir la felicitat,
dins la simplicitat,
sense complicar-nos la vida,
només deixant-nos fluir
per viure sens més,
que sentir el present.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Peus i mans, jocs de cau

Autor: Daniel Ferrer i Esteban

Entre els peus i les mans,
els cossos fosos, endins,
de fit a fit, frec a frec,
amb combinació secreta,
la porta mai més oberta.

Les teves, de bat a bat,
temptem el desig, frisem,
sense rutina a la passió captiva.

Pam a pam descobreixo el teu mapa,
les teves coordenades em donen la mar,
mà a mà deixes petjades de peus silvestres
a les estrelles fetes per elles, les abelles.

La mel regalima dins la mina insubmisa,
missa a missa, missals adormits endins,
estratosfèriques esfèriques esotèriques,
que vénen i se’n van, marxen, ocultant.

M’he perdut, he sigut un pas ben buit,
he mirat de ser sense raser més enllà,
t’he vist endins malgrat les distàncies,
i he sorgit del cau, amb tu, de la mà,
ens hem perdut perquè hem volgut,
ens hem trobat perquè som nats,
si fóssim morts seriem llum d’amor.

Malalts de tendresa, de sexe,
anem fent un nexe intractable,
impenetrable, infranquejable,
totalment aliens al desig aliè.

Quan arribes, arribo, anem,
sortint, fugint, fugissers,
com un peu de llum molla,
que regalima per l’escala fosa,
sense esglaons, per pujar o baixar,
aquí no hi ha nivell, només llit de palla i pell.

Peus i mans, jocs de cau

Entre els peus i les mans,

els cossos fosos, endins,

de fit a fit, frec a frec,

amb combinació secreta,

la porta mai més oberta.

Les teves, de bat a bat,

temptem el desig, frissem,

sense rutina a la passió captiva.

Pam a pam descobreixo el teu mapa,

les teves coordenades em donen la mar,

mà a mà deixes petjades de peus silvestres

a les estrelles fetes per elles, les abelles.

La mel regalima dins la mina insubmisa,

missa a missa, missals adormits endins,

estratosfèriques esfèriques esotèriques,

que vénen i se’n van, marxen, ocultant.

M’he perdut, he sigut un pas ben buit,

he mirat de ser sense raser més enllà,

t’he vist endins malgrat les distàncies,

i he sorgit del cau, amb tu, de la mà,

ens hem perdut perquè hem volgut,

ens hem trobat perquè som nats,

si fóssim morts seriem llum d’amor.

Malalts de tendresa, de sexe,

anem fent un nexe intractable,

impenetrable, infranquejable,

totalment aliens al desig aliè.

Quan arribes, arribo, anem,

sortint, fugint, fugissers,

com un peu de llum molla,

que regalima per l’escala fosa,

sense esglaons, per pujar o baixar,

aquí no hi ha nivell, només llit de palla i pell.