Les golfes del cau
Sostres tancats al dia a dia.
Racons esguardats de la curiositat.
Bocinets d’un temps més enllà la via.
Aturada a temps del temps no nat.
Una cadira disfressada de teranyines.
Un bressol corcat per cada segon.
Unes fotos negres i liles.
Llençols encobridors.
Llibres envellits.
Boixets i un coixí.
Un costurer antic.
Un didal rovellat.
Agulles i fils prims
Ja, sense sentit.
Una carta amorosa.
Monedes ben fosques.
Un rellotge sense hora.
Una nina sense boca.
Un quadre a la vora.
I una joia a sota.
Una ploma de marfil.
Uns escrits en pergamí.
Una història mai sentida.
Una vida que ja no és vida.
El passat parla d’herències,
Misteris resolts i ben solts.
Una recordança fugissera.
Un retrobament del cor.
Antigues relíquies
que ens estimen.
És un tresor ignorat.
És un passat a davant.
∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞
El golf des de les golfes del cau
Autor: Daniel Ferrer i Esteban
Veig el golf des de les golfes del cau,
cauen les roses passades al sostre,
s’ocupen les aranyes de seguir
amb un fil prim, dins el costurer,
mentre la costa s’acosta a la finestra,
el golf, a les golfes, tant nets, tant bruts.
M’estimo aquest indret màgic i inventat,
m’estimo el trànsit de les formigues baixes,
que s’enfilen i dansen dins un poema trencat,
amb mil i un bocins d’antiga felicitat, aquí,
a les golfes sense portes ni lloc, només finestrals,
per on es veu el golf coster del cau, matiner, tardant,
com les fulles que es van dipositant a la taulada d’ací,
ja lluny del camí que ens allunyava d’aquestes golfes,
a la golfa antiga hi manca només la teva ombra amiga,
ella té les claus de les endevinalles posposades,
dins d’ampolles de vidre esquinçat pels anys,
dins de tubs de cristall de la bohèmia,
amb tants colors com manquen aquí,
per quan obris el llum, ens puguin seguir,
ens il·luminin el camí, la drecera a seguir.
El cau de les paraules nues 
antoni sacrest i llosas
23 Juliol 2010 at 17:31
Sensacional! Molt maca! La casa dels meus avis d’Olot té golfes i era ben bé tal com ho exposes. Totes les coses que esmentes hi eren. Un lloc quasi furtiu, enteranynat, mobles corcats, ple de tresors i sorpreses, on t’hi podies passar dies i dies, sempre havia un moment per a perdre-t’hi, remenant, redescobrint i rescatant passatges del passat. Quines estones tan bones, fa anys i panys, que havia passat “golfejant”… Fa temps que no hi pujo, encara que fa anys, es va fer net i estan orfes de res. Ara és un espai obert sota teulada que ha perdut tot el seu màgic encant. Està buit i quasi s’hi està incomode, com si notessis que falta alguna cosa, potser el present que conecta amb el passat que et permet intuir, entendre millor, que l’ara és l’unic que hi ha i que prevaleix sobre tot. Igual més endavant tornaran a ser golfes en tota la seva dimensió i els nets dels nets, tornaran a remenar i redescobrir els tresors del passat. Estaria bé que es repetis aquesta història. És ben sabut que la exploració en totes les seves dimensions aporta molta visió. I “golfejar” era, és, explorar en les arrels humanes i entendre millor tot plegat, on som, qui som i on hem arribat. Se m’acut que els museus, molts d’ells, són com golfes pulides, classificades i controlades, que clar, han perdut, sinó tota, gran part de la seva gràcia, perquè no es pot remenar ni redescobrir per un mateix, en un lloc quasi furtiu i màgic, ni tampoc embrutar-te les mans fins quedar negres de pols i de passat.
enric cabra
23 Juliol 2010 at 18:18
Cert és molt cert !!!* les golfes és el petit univers dels objectes de les vides viscudes ….* jo també hi havia remanat hores i hores redescobrint passatges del passat, amb objectes que talment semblava esperessin ser descoberts per tal d’enllaçar-te amb pagines viscudes …* molt bona la poesia !!! despertant les sensacions, moltes adormides i empolsinades, de les nostres particulars i humanes golfes … no paris…
Sònia Giner
30 Juliol 2010 at 17:32
Fa poc hi vaig pujar,
una escala plegada sota el sostre,
l’estiro i pujo, poc a poc,
ja respiro aquella olor,
de records, de foscor.
Buscant contes de la meva infància…
el patufet, la ventafocs i la blancaneus.
És el cau secret, on el temps s’atura,
quan hi pujes, tot i sabent què hi haurà,
remenes i recordes un cop més,
velles històries, antics moments.
Bestits antics, llibres d’escola d’altres mil.lenis,
fotos grises, cares series i nines que espanten.
Dibuixos, cotxes, tractors i cuinetes,
maletes, roba, i de l’escola carpetes.
Caixes de joventut
en les que hi posa “privat”
són capses de sabates quasi buides
repletes de cartes, entrades,
monedes, promeses trencades,
i olors que ja no oloren.
Un cop més sento la veu de l’avi
explicant velles històries,
les que sempre jo li demanava
els seus ulls verds brillant,
inundats de pena,
de tristor, de mancança
tot dient…
Camina ajupit!!!! i quina calor
sota teulada en ple mes d’agost!!!!