Les roques que s’amaguen sota l’aigua

Pedres blanques, rodones,
que l’aigua púrpura erosiona
d’una mar que ve i se’n va
d’un onatge que barreja,
mai en va.

Som d’aquí i no d’allà.
La corrent ens fa conèixer,
estendre ments i esquemes,
però mai canvia la nostra identitat.

Et trobava a faltar.
Sense tu, em sentia buida.
Em calien les teves paraules nues,
la teva presència propera i futura.

I, ara, tornes a mi
-miraculosament-
i a l’uníson,
t’obro les portes,
només per deixar-te entrar.
I un cop a dins,
-rere teu-
tornar-les a tancar.

Les roques són actrius de l’escena,
que actuen de la millor manera,
per fer-nos mal i prendre’ns
l’amor genuí,
que tu i jo tenim.

Roca fera, coneixem el teu poder,
però en equip et vencerem,
més enllà del desig
d’una sola nit

Més enllà…
Nosaltres ens estimem.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Roques blanques

Autor: Daniel Ferrer i Esteban

Els teus peus ballen amb les ones,
el meu cos, amb el teu, ara ja és.

Quan les algues ens acaricien,
quan la mar és una sirena.

Ets la delícia del meu país,
mai no ets la malícia astuta.

Les roques erosionades
ens guien, amagades.

Mai trepitgem l’eriçó,
massa mal ha fet ja.

Vull tornar, amb tu,
vull ser cala nua.

I ets tu, amb el cel,
i són els teus ulls blaus.

La mar es reflexa al mirar,
el poblat coster resta al fons.

A les profunditats som purs,
amb els peus a la sorra, som dos.

Roques blanques sota els cossos,
ben fosos com el sol a l’or de la sort.

Transmutació entre vèrtebres invertebrades,
els éssers marins són testimonis del nostre amor.

Ara ja sabem on s’acull l’escull dels ports ancestrals,
on atracaven els vaixells del nostre oceà més llunyà,
i doncs, era aquell bressol blau del teu mirar.