Quan te’n vas

Quan te’n vas, quedo sola.
La pena em recorre tota.
Però l’amor resta
inalterable,
Sempre.

Ets amb mi,
encara que els cossos s’allunyin.
Enllaçarem els cors sense cap por a que fugin.
Trobarem alguna drecera que sigui correcta.
I les nostres necessitats seran cobertes,
per un amor sentit, no oprimit,
per una estima estable
i lliure.

La muntanya russa és a Rússia.
Nosaltres romandrem a la plana,
tranquils, contents de ser i estar,
feliços d’haver trobat sense cercar.

Marxes, però no per sempre.
Tens horitzons que t’esperen.
I jo haig de mirar les estrelles,
per no deixar de somniar
per no deixar de pensar
en el meu camí,
que guia el destí,
que ara és amb tu,
compartit.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Quan me’n vaig

Autor: Daniel Ferrer i Esteban

Quan me’n vaig, resto mut,
sol, entre trens, fins al final.

Quan me’n vaig, et veig, nua,
el teu cos ve amb mi, de viatge.

Vies i més vies, drecera propera,
m’acosta al teu cos, de la plana, a tu.

Costers són els records, et veig,
dins aquesta mar, a mà dreta.

A l’esquerra passen pujols,
muntanyes i corriols.

Mai m’oblido del cor,
del ser, amor primer.

Primogènites són les aus,
encenen el vol amb el cant.

Ara que sé qui sóc,
ara que sé qui ets.

Ara que som el dia després,
el dia abans, el sol primer.

Ets el vers darrer,
ets el meu vol dolç.

Volem, volem, volem,
ara que podem encara.