Sopa freda al cau

Cau la nit.
Un altre cop.
El sol pansit
s’adorm al sot.

I la fam gemega.
I la panxa rondina.
Les estovalles esteses,
sobre la taula índia.

L’olor es passeja per la sala.
La cassola fa xup-xup, alegre.
La brisa empeny des de la cala
sabors futurs que ens barregen.

El foc queda aturat.
Mentre la sopa es refreda.
Els vegetals i la llet entrellaçats
conspiren la unió dels oposats.

Tots a taula.
Silenci parlat.
Paraules nues.
Moment retrobat.

La sopa freda ens tuteja.
Les culleres són percussió.
Música tribal per tots cantons,
a ritme dels quatre tambors.

Dansen els nostres ancestres,
com felins en llibertat,
que només esperen
que arribi el passat.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

El calder cou al cau

Autor: Daniel Ferrer i Esteban

 Couen les algues, amb un foc,
fet entre les roques, entre sorra,
els peus nus esperen a la sopa,
que arriba, fins que es fa freda,
fem un tast, assaborim el regust,
mentre fa fum dins la gola, la boca,
el perfum que deixa el calder, al cau,
cau entre la mar salada, fent fumarada,
alada, grisa i blanca, al voltant de la cala.

Cou el calder al cau, no calen els ulls,
per observar o mirar, sentir, somniar,
no calen els ulls a la cala, només cor,
entre roques, entre rocs, enrotllats,
en rotllanes de pau que fem als peus.

Hi ha símbols i signes, dins la mirada,
el somni d’avui és el de les cales lliures,
entre el sopar de sopa freda i salada de mar,
hem posat tot el ventre de les petxines, menjar,
arran dels somnis simbiòtics que fan les passes,
entre l’arena de la nostra mirada, els dos a taula.

Cou el calder i sopem sopa freda, dolça i salada,
amb espècies, d’herbes, de peixos i de plantes,
i som, al voltant de la taula, hostes de la platja,
nua i tant somniada, arreu, arreu de les contrades.