REDIMENSIONANT
El nostre passat ens porta la nostra essència, els nostres orígens, els nostres inicis…
Trobar el primer ésser humà és trobar el començament d’un camí molt llarg, d’un camí que anomenem evolució, amb un destí que qui sap on ens durà.
L’essència és quelcom que ens porta la nuesa, la profunditat de la senzillesa, el concepte primitiu del què érem i encara continuem essent. Aquell tret en comú que no hem perdut amb el temps, ni amb els anys, ni els segles, ni els mil·lenis.
Us convido a que viatgem a les entranyes del ser i del sentir, que cerquem allò que ens amaga la cultura, les tradicions, les nacions i els invents de la societat. Cerquem res més que l’essència nua de parafernàlies.
Entre tots redimensionarem aquest cau, el decorarem de sentiments nus, despullant les nostres ànimes, regalant allò que sentim endins, sense pors, sense vergonyes, sense egos… que són rebaves estèrils que no formen part de nosaltres mateixos.
Fem de les nostres paraules nues un cau on poder-hi viure.
El cau de les paraules nues 
José María (Amadeus)
26 febrer 2011 at 12:16
Embarcat
en una paraula fragmentada,
no vaig saber escriure
la fragància del dia més trist.
No obstant això,
quan vaig arribar al lloc sense nom,
vaig reconèixer el perfum del vent.
somniturquesa
26 febrer 2011 at 13:37
Benvingut, José María, al cau de les paraules nues. És un plaer comptar amb un nou cauer i que ens regali els seus mots sorgits del més endins.
Irene Maydeu Garcia
26 febrer 2011 at 14:01
Ara sé, que puc posar els peus a terra
sé, que puc pertànyer algun lloc,
encara que la paraula,
la mirada i el record,
m’omplin de buidor.
Sé, que els sentits són meus,
i amb ells… mai oblidaré.
Miraré la llum,
i sempre hi seràs.
Escoltaré el silenci,
i em donarà el ressò de les paraules.
Oloraré la mar,
i les llàgrimes és tornaran dolces.
Faré un peto al vent,
i sé, que em retornarà el bes.
M’ompliré d’aquest aire,
i somriure… pensant en tu.