RSS

Dispensem, si us plau

Autor nu i redimensionat: Atticus Crow Lee


Ja no vull demanar permís,
cap necessitat,
la voluntat la substituïx,
i la seguix,
com un ocell encantat.

Fart, de cavallers mentiders,
són vils mercaders,
sense autoestima, unflats d’ego,
joguets que es desmunten,
rajoles de lego.

Cultures agonitzen parell al teu progrés,
i a mi ja no m’enganyes,
no sóc, un més,
preocupat, m’estranyes,
per a mi, no eres res.

Tens poder perquè el crees,
manipulant ànimes venudes,
en un fràgil mercat de bens.
Falsa façana de reis,
dominant-los, amb una llei que no serveix,
és la cara d’un àngel lleig.

Ens fas veure’ns en un mirall,
que als xiquets no deixa créixer,
segats des del tall,
els adults desitgen renàixer,
malcriats per tu,
no es pot veure la realitat,
els interessos ofeguen la necessitat.

Polítics de butxaca ampla,
banquers de grossa gola,
malaltia feta persona,
gent que no té vergonya.
Empresaris, compren comoditat,
individualitat esclava,
que venen amb cara,
de corrompuda solidaritat.

Són molts els afiliats afectats,
escriptors, actors, artistes i il·lustrats,
però, ahí no acaba la vanitat,
a ells els domina,
a nosaltres ens estafa,
científics, tècnics i enginyers,
semblen estrangers,
fent de mestresses de casa,
sovint són com una llosa.

Sort, d’alguns, perquè patiran
una vida solitària,
plena de burles i plors,
on,
baixar la guàrdia, significa que mors,
engolit per un capital infectat,
tacat de sang, ocultant la llibertat.

Així doncs, no demane permís,
sóc un home que no obliga,
no busque cap tresor,
que, probablement no obtinga.
Visc a un món diferent,
amb un ofici inherent,
el ser un humà, que estima.

I,
no en recerca, sinó,
trobant, allò que malauradament,
alçant el vol lliurement,
em recompensa la vida,
Exempt de sentit, com ho és,
jo li’l pinte cada dia,
amb colors d’una crua alegria.

No plores el que ja tens,
ni renegues entre dents,
al envolar-te endut pels vents,
i la consciència tranquil•la.

Sóc esclava del nostre temps

Autora nua i redimensionada:

Carolina Ibac Verdaguer

El permís ja no és meu.
Un dia me’l robaren.
La voluntat la vaig perdre
un dia com un altre.

Sóc una encantada més
de bruixots que només parlen,
que amb els seus poders
m’hipnotitzen la mirada.

No hi ha horitzó endavant.
Es quedà en el passat,
entre lluites de veus apagades,
entre clams per la llibertat.

Ara són les mentides
les que m’alimenten el dia a dia.
Les promeses mai complides
Són els somnis d’avui dia.

I és que la mentida va a cavall
entre dues terres maleïdes:
La de la comoditat
i la submissió garantida.

Sóc una ànima comprada,
corrompuda sense elecció,
dins un engranatge
on només sóc un cargol.

Progresso a passes de gegant.
Camino poc a poc,
sense saber a on,
però sí el com.

Dirigida per les instruccions
d’aquells que parlen i assenyalen,
construeixo un destí
dissenyat no només per a mi.

Sóc balança desequilibrada
per lleis mal mesurades
que no cerquen justícia
només l’astúcia
per controlar les grans masses.

No crideu molt alt!
Els grans senyors dormen!

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: