RSS

Embarcat

Autor nu i redimensionat:

– José María Alloza Salgado –

Embarcat
en una paraula fragmentada,
no vaig saber escriure
la fragància del dia més trist.
No obstant això,
quan vaig arribar al lloc sense nom,
vaig reconèixer el perfum del vent.

Embarcant

Autora nua i redimensionada:

– Carolina Ibac Verdaguer –

Arriba l’hora d’embarcar
les teves paraules i les meves,
que no quedin en l’oblit
en un passeig per l’infinit.

Portem-les a bon port,
per aigües dolces i salades,
mogudes i revolucionàries,
mai no reiterades,
sempre nues a l’alba.

Nedarem per la tempesta,
a contracorrent per alta mar,
per renéixer de la teva mà
en l’horitzó de la nostra mirada.

Surarem tot i les males feres,
marítimes i terrestres,
bevent directament de l’essència
d’una voluntat fugissera,
que s’escola pel forat
de l’eternitat.

Allà ens retrobarem
algun dia,
Allà és on restarem
de per vida,
com fades engendrades
d’una màgia
mai no vista.

Els teus ulls
endevinen
el futur.

Un petó al vent

Autora nua i redimensionada:

– Irene Maydeu Garcia –

Ara sé, que puc posar els peus a terra
sé, que puc pertànyer algun lloc,
encara que la paraula,
la mirada i el record,
m’omplin de buidor.

Sé, que els sentits són meus,
i amb ells… mai oblidaré.

Miraré la llum,
i sempre hi seràs.
Escoltaré el silenci,
i em donarà el ressò de les paraules.
Oloraré la mar,
i les llàgrimes és tornaran dolces.
Faré un peto al vent,
i sé, que em retornarà el bes.

M’ompliré d’aquest aire,
i somriure… pensant en tu.

Embarcats al bes de vent

Autor nu i redimensionat:

– Daniel Ferrer Esteban –

Embarcarem al bes escorat al vent,
ancorat a l’escull de coralls inventats,
imaginats a la mar de vent de bes,
vés que no siguem passatgers
d’una mateixa nau al cel,
que s’embarca després,
travessant el sol de la nit,
la lluna de cada dia,
l’estel ancorat,
després d’escorar-nos
a l’escorça de l’arbre
que seria barca,
varada,
propera,
llunyana,
pel bes de vent,
embarcaré al somriure,
al llac dels teus malucs,
a la profunditat del cel
que veig a la mar,
el bes volant
i tu i jo ancorant,
per tornar a embarcar,
salpant lliures al demà,
els dos junts, de la mà!

Allibera’t

Autora nua i redimensionada:

– Paqui Martínez –


Les paraules se m’escapen
sense voler o sense pensar,
sense aturar-se massa
surten i s’alliberen.

Com aquell estel
que s’enlaire i vola lleuger
com paraules lliures
que surten sense fre.

De vegades són suaus i dolces
d’altres no tant,
i fins i tot
es tornen contra tu.
Però el més important és deixar-se portar
i que surtin amb total llibertat.

Paraules nues

Autor nu i redimensionat:

– Xavier Urtos –

Paraules nues, és el que tinc
per a una persona, estimada
de tota ella, estic enamorada
em costa pensar en l’amor.

Paraules nues, és el que dic
si amb mi pots sempre viure
jo faré el que calgui per riure
seguint fins l’últim sospir, mort.

Paraules nues, es el que visc
en el mar, seguint un teu estel
que potser és el meu anhel
algun cop m’haurà d’arribar la sort

Paraules nues, en el meu decés
és tot el que portaré en el procés
per a tu seguir fins l’infinit
que el nostre amor mai serà finit.

Travessia

Autora nua i redimensionada:

– Paula Dealbert Dauffi –

Comença la travessia pels alfabets còsmics.
El capità de tots el blaus fa vaixells de núvols amb la seva pipa.
Cues d’estels netegen la coberta amb escuma de lluna blanca.
La rosa dels vents enlaira les veles amb pètals de setí.
Tendres brises dibuixen arabescs de llum a proa i a popa.
Mans de estrelles lleven l’àncora als silencis del cor.
Embarquen els mots mariners amb tatuatges de somnis.
S’enrolen les rudes ombres de les paraules no dites,
perfumades amb dolces rimes de melangia.
La lloba mar udola llibertat a la nit pirata.
La lluna es vesteix de sirena, amb agalles d’argent,
per dirigir l’univers d’estimes al teu cau d’orella.

Paraules d’amor

Autor nu i redimensionat:

– Atticus Crow Lee –

Són paraules que bullen al cor,
paraules que neixen estimant,
lletres que formen tresors,
versos acaronant,
que t’acomoden el cor.

Estrofes de petits colps,
que s’uneixen, en un sol.
Bateguen fins banyar la meua ment,
mirar-te, inspira el pensament.

Són paraules que bullen,
que neixen del cor.

Poemes, i vós la musa,
que encén el foc,
donant pas a una pluja,
que erosiona un roc.

Són pensaments que brollen,
que viuen al cor.

Escric, enverinat per la teua passió,
cants sonen quan ens toquem,
com espurnes elèctriques,
amb una missió,
lliurar-nos d’una soledat que abrasem.

Són emocions que esclaten,
alimentades pel cor.

Ens imagine, junts,
envolant-nos pel vent,
energia eterna
que sempre camina,
ens mou com una ploma,
lliure,
l’ocell, ja no la domina.

Són sentiments que és diluïxen,
que es fonen al cor.

Vull bussejar oceans infinits,
nadar en l’oasi del teu cos,
ser aigua de colors cristal·lins,
dansar el ball, dels que no estan morts,
seguint una música, que conté bells mots.
Fa tan poc que vaig nàixer,
i tan que vaig morir.

Són paraules d’amor,
que al fred porten calor.
Paraules que neixen al cor…

 

5 responses to “Embarcat

  1. Laura

    26 febrer 2011 at 14:11

    M’agraden molt el poema. És una metàfora d’una relació amorosa comparada amb un vaixell mentre navega per la mar.
    És curiós com li dones aquest sentiment,aquest alè a la vida, a la puresa de l’aigua, al mar..
    El fet d’embarcar ja dona el sentit a un principi, a un indici de que quelcom comença, una relació potser…A més, relata tots els fenòmens atmosfèrics, la tempesta, el vent en l’alta mar…, o les males feres,marítimes i terrestres que són elements imaginaris que provoquen aquest sentiment de conflicte, però tot i així, l’aigua seguirà fins l’infinit de l’horitzó.

    Gràcies per aquest poema Carolina.

     
    • somniturquesa

      9 Març 2011 at 17:37

      Gràcies a tu, Laura, per impregnar-te de les meves paraules, que són fruit d’una ànima que sent i de vegades comprèn, altres no. I és així la vida, la recerca per entendre l’existència 🙂

       
  2. Laura

    26 febrer 2011 at 14:39

    Rectifico ”m’agraden” per m’agrada. Error sintàctic jeje

     
  3. José María (Amadeus)

    1 Març 2011 at 4:34

    En les entranyes del veler blau,
    llests per salpar amb la marea,
    canten els mariners enamorats.
    Qui posseeix les vostres llàgrimes?
    Pregunta tímidament l’aigua marina.

     
    • somniturquesa

      9 Març 2011 at 17:35

      El veler blau sense entranyes
      salpa cap a la deriva
      ha perdut les seves llàgrimes
      que ara suren sobre aigües marines

       

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: