Passejo el mar

Autor nu i redimensionat: Antoni Calisero

Només en somnis de boira
veig la teua imatge,
braços oberts , columnes darrere
i la mar.

Imatge intemporal on neixen
els meus mots per consolar
hores perdudes en nits de soledat
on s’agita la plenitud de la contradicció.

I oblide els mots que ,
a poc a poc , vas dir ,
aquells que vaig poder escoltar
i tinc el silenci per companyia.
Retorne al passeig vora al mar
recorrent passos cap endavant
amb llums apagats , sense cerimònies
per no murmurar el teu nom.

Recordar és un acte que em cansa
i així, aprenc a viure sense tu ,
i somric , no ho he deixat de fer mai ,
és l’ únic exercici que em va donar l’amor.

Perdent la soledat

Autora nua i redimensionada:

– Carolina Ibac Verdaguer –

Són somnis emboirats per l’albada.
Rere la teva imatge alada
emprens un nou vol
amb ulls de mussol,
que ho veuen tot
a la foscor.

Però ara el sol
ho enlluerna tot.
Són els somnis
que es volen deixar veure
però amb els ulls clucs
guaitem només el fum
d’aquella boira trista,
amagada rere les cortines

Són columnes bizantines,
recargolades en si mateixes,
cercant només el melic
oblidant el veritable sentit
per viure: ser feliç.

I mentrestant,
la mar s’enduu la calma
ben endins, a la plaça
d’aquell poble inundat
per un record del passat.

Sense temps no hi ha anacronismes,
ni diferències ni abismes.
Són els teus mots
lliures de segons
qui consolen la meva ànima
perduda en el desconsol.

La soledat cerca companyia
per perdre la seva essència,
per fugir de si mateixa,
lluny de la veritat, la valentia.

I és aquesta la contradicció,
entre la ment i el cor,
la dependència vers els altres,
el cansament per tantes escales.

I tot i l’oblit d’aquells mots dits,
segueixo lluitant per un ahir,
amb un mateix desig,
de que algun dia del futur
deixi d’existir.

I davant meu
trobo l’inescrutable camí
que em durà a un destí,
que només jo haig de decidir.

I d’allò sorgiran les conseqüències,
de les errades o els encerts.
Només el jutge serà el temps
que em durà les eines
per a saber i aprendre.

Són silencis emmudits,
còmplices de l’avís
d’un amic
que m’entén,
d’un amic
que sent.

Un retorn cap abans del passat.
Un temps ben llunyà,
on les rialles eren companyia
i la innocència la meva forma de viure.

Tornaré enrere,
just allà on vaig errar la drecera
i tornaré a començar
amb la il·lusió cansada
però que espera ser retrobada.

Perquè mai no és tard
de recórrer un pas endavant,
– a palpentes –
víctima de la ceguera,
sense cerimònies ni promeses,
murmurant només el meu nom.

I mentre trio entre els records
guardo amb mi només els bons,
per viure sense rancor ni decepció
i aprendre a acceptar el desamor.

I és la força del meu entorn
qui em contagia i m’obre els ulls,
tot i que els tanqui algun cop
no deixo de tenir la ment amunt
que empeny i arrossega el meu cor.

Mariner de dolça mar,
què demanes al cel estrelat?
El desconsol et fa plorar, i
el teu viatge està per acabar,
mou cap a l’horitzó de color turquesa,
salpa cap a nous molls, depresa,
segur que conqueriràs, l’Ítaca promesa.

El mal de amors no es curara,
mortificar-te no et servira,
si vols sanar, s’ha de volar.
Què contestes?, mariner de dolça mar…

Què haig de voler?, si no es una ràpida mort,
un exercit moribund, reclama el meu cor
omplint-me de buid , em desespera,
com un mariner que no troba port,
tapant-me els ulls, amb tela fosca,
no veig el llum que allunya la roca,
ni el vincle a la seua boca .

El far s’apaga,
La mar, es torna petita.
Ulls oberts, es neguen a veure,
ulls tancats el dol desitgen traure.
Tortura infligida d’una precisió exquisida,
brollen llàgrimes que amaguen la vida.

Rellisquen, llepant-me la pell,
i refredant-se, es fa,
gel vell.
Sagnant-me l’ànima, m’encollis el budell,
com pot ser un sentiment, tan cruel?
Tanmateix, tan bell…

L’oceà, és un mar immens,
i ella, serà record,
com una bonica sirena,
que em va ferir de pena,
amb uns preciosos càntics,
que m’escalfaven les nits.

L’angoixa no en té pres,
per sort n’aprés,
sóc sol, però no indefens,
no es sap mai,
la resposta, la té el temps.

I ara, a fosques sense far,
no em guiaré per les estreles
m’abandonaré al mar,
a ritme de tempestes,
i vents calmats
arribaré, allà on vull, arribar.

Quet vaja bé mariner de dolça mar,
Que et vaja bé, potser, ens tornem a trobar.