RSS

Un final que comença

Autora nua redimensionada:

Carolina Ibac Verdaguer

Hem caminat junts per laberints.
A voltes hem trobat dreceres,
d’altres hem voltat sense fi,
però sempre eres amb mi.

He après de l’experiència,
del temps gastat amb tu,
De tota la teva essència,
de la màgia del calder
que respira el fum
fent xup-xup
a foc lent,
atent.

I ara, un final que comença.
Un dol que desitja molta sort.
Una mà que agafa a l’altra, sempre.
Dues ànimes que s’estimen eternes.
I dos cors que s’acomiaden, es trenquen.
És hora de canviar el rumb: tu al nord, jo al sud.
Seguirem a la mateixa direcció, però diferent sentit.
Perquè és l’amor vertader aquell que ens té presos.
I perquè és l’amistat dolça qui ens unirà tota l’eternitat.
La puresa dels teus sentiments sempre estesos
i la tendresa dels teus mots molt carregats
m’emborratxen l’autoestima trobada.

I ara és el moment, de començar de nou,
de mirar cap a l’horitzó, una nova era,
de cercar i trobar la nostra estrella,
de retrobar un altre cop la il·lusió,
de sentir que no som un de sol.

T’estimo, adolescent irreparable.
Jo em baixo en aquest món.
Tu a la pròxima parada,
on el somni t’amara.

Sempre amb tu

Autor nu redimensionat:

Daniel Ferrer Esteban

Jo al nord, tu al sud, ens trobem al pol,
mai gèlid, mai de gel, de calor i de caliu,
és el nostre crisol és al sol, és al sol…
L’esfera, l’astre, el final, la fi, la drecera,
cap allà va la nostra terra, com tu i jo,
giravoltarem i encara ens quedarà dies,
per descobrir les carícies dels ulls,
de les mans al cervell, mal menys greu,
el fas lleu, al trobar-nos, tu pel sud,
jo pel nord, sí, així, com volem, volem,
que no hi ha equador si no hi ha pols,
que no hi ha bipolaritat si no som dos,
més que no pas un, unitari, cal sexe,
cal sexe, el nexe perfecte, procrear,
per crear i desfilar, anar més endavant,
ser-nos fidels a cada fita, a cada instant,
i seguirem estimant-nos malgrat parella,
i seguirem animant-nos malgrat querelles,
perquè elles són cegues del mal del pit,
que engarjola l’ara i l’hora, massa tard.

Serem alliberats, no ho dubtis pas,
de les velles cadenes als melucs,
de les velles i decrèpites feres ferotges,
elles van mortificant l’espai, el temps,
l’esglai, la penombra, tota sola,
i nosaltres tenim tota l’esfera,
tu per un cantó, jo per un altre,
la lluita dels estels comença ara,
desitjo tant tornar a trobar-te,
explicar-te, versar-te, recitar-te,
fer-te l’amor només amb la mirada,
sense que calguin els cossos fosos,
que els ossos de la pell siguin exclosos,
només hi ha una manera d’estimar sempre,
pensar que aquella persona, viva o morta,
està amb tu… ja sigui àvia, besavi, avi, gat,
perfum, colònia, cel. noia, dona, home o lluç,
de tant en tant va bé animar les olors,
la seva memòria resta immutable,
i és per això que carrego els versos,
per vere’ns corpresos, sorpresos,
hi haurà un dia on tot serà clar,
més clar encara, mai massa clar,
per tornar a mirar el mirall de blanc,
de negre, amb mil idees i cançons,
com en un banc de peixos
on tu ets el meu nord,
jo et teu sud,
i així fem i refem
el bell camí amistós
que ens porta de cap
cap allà on el far ens va deixar,
amb les gates i també els gats,
després de tot això ja no hi ha comiat!

 

One response to “Un final que comença

  1. Daniel Ferrer i Esteban

    28 febrer 2011 at 5:56

    Jo al nord, tu al sud, ens trobem al pol,
    mai gèlid, mai de gel, de calor i de caliu,
    és el nostre crisol és al sol, és al sol…
    L’esfera, l’astre, el final, la fi, la drecera,
    cap allà va la nostra terra, com tu i jo,
    giravoltarem i encara ens quedarà dies,
    per descobrir les carícies dels ulls,
    de les mans al cervell, mal menys greu,
    el fas lleu, al trobar-nos, tu pel sud,
    jo pel nord, sí, així, com volem, volem,
    que no hi ha equador si no hi ha pols,
    que no hi ha bipolaritat si no som dos,
    més que no pas un, unitari, cal sexe,
    cal sexe, el nexe perfecte, procrear,
    per crear i desfilar, anar més endavant,
    ser-nos fidels a cada fita, a cada instant,
    i seguirem estimant-nos malgrat parella,
    i seguirem animant-nos malgrat querelles,
    perquè elles són cegues del mal del pit,
    que engarjola l’ara i l’hora, massa tard.

    Serem alliberats, no ho dubtis pas,
    de les velles cadenes als melucs,
    de les velles i decrèpites feres ferotges,
    elles van mortificant l’espai, el temps,
    l’esglai, la penombra, tota sola,
    i nosaltres tenim tota l’esfera,
    tu per un cantó, jo per un altre,
    la lluita dels estels comença ara,
    desitjo tant tornar a trobar-te,
    explicar-te, versar-te, recitar-te,
    fer-te l’amor només amb la mirada,
    sense que calguin els cossos fossos,
    que els ossos de la pell siguin exclosos,
    només hi ha una manera d’estimar sempre,
    pensar que aquella persona, viva o morta,
    està amb tu… ja sigui àvia, besavi, avi, gat,
    perfum, colònia, cel. noia, dona, home o lluç,
    de tant en tant va bé animar les olors,
    la seva memòria resta immutable,
    i és per això que carrego els versos,
    per vere’ns corpresos, sorpresos,
    hi haurà un dia on tot serà clar,
    més clar encara, mai massa clar,
    per tornar a mirar el mirall de blanc,
    de negre, amb mil idees i cançons,
    com en un banc de peixos
    on tu ets el meu nord,
    jo et teu sud,
    i així fem i refem
    el bell camí amistós
    que ens porta de cap
    cap allà on el far ens va deixar,
    amb les gates i també els gats,
    després de tot això ja no hi ha comiat!

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: