RSS

En òrbita

El cau té un sostre ple d’estrelles que il·luminen l’interior de cadascú de nosaltres. Aquestes petites llums de les llunyanies poden tenir nom o no. El fet és que aquest espai està dedicat a aquelles ànimes blanques que se senten part del cau de les paraules nues i volen transmetre els seus sentiments, els seus estats d’ànims, les seves inquietuds, els seus inconformismes, els seus somnis i desitjos…

Us animo a que digueu el què sentiu… és la millor manera de fer poesia. I de la vostra poesia en sorgiran com a mínim dues respostes, una d’en Daniel Ferrer i una altra meva. I si algú s’anima, també pot participar. Es tracta que vosaltres, estrelles cauòtiques, entreu a la nostra òrbita i fem entre tots nosaltres, una petita galaxia que anomenem el cau de les paraules nues, allà on tothom diu el que sent, sense pors ni tabús, sense vergonya ni inseguretats, només deixant-se fluir amb tots els sentits.

Estrelles cauòtiques… entreu en òrbita!!!

 

5 responses to “En òrbita

  1. antoni sacrest i llosas

    26 Juliol 2010 at 12:54

    Aquest matí assegut en un banc al Firal d’Olot,
    el dia de mercat setmanal, observava un grup de
    gent que es queixava per tot i per defecte.
    Estava clar que passés el que passés i fos el
    que fos, sempre trobarien quelcom que no els
    agradaria. I aixi és que m’han vingut al cap aquelles
    “recurrents frases” que deien i que diuen: “E que yo…
    E que… Quetecreque…” Que m’han inspirat els
    “versos” que trobaràs més avall.

    Després de veure el bonic poema que ha fet na
    Sònia sobre les Festes i el de la Mercè de darrera hora,
    quasi em fa cosa enviar-te els versos. Bé, endavant, ara
    no seré jo qui comenci amb el “ekeioke”. I si no t’agrada,
    paperera i manta… I si li vols canviar el títol o tens
    alguna suggerència a fer, benvinguda serà!

    Ja us enviaré més coses que, darrerament, m’ha entrat
    de nou la falera d’agafar un boli i deixar-lo anar sobre
    un paper… Cosa que no em passava feia molts anys i de
    la que me’n alegro, doncs em dóna molt de bo, la veritat…
    I aquest pot ser un bon lloc per a penjar-les. Sempre m’ha
    fet dubtar on fer-ho quan n’he tingut ganes…

    Eke-io, eke-io-ke

    La nit perquè és nit
    i el dia perquè és dia.
    El carrer que està molt ple
    i la llar que és massa buida.

    Aquells que no m’agraden,
    aquests que no me’ls sé.
    Els altres no sé on són
    i els que són que no els conéc.

    Potser demà que ho vulgui,
    avui no sé què fer.
    Lament com a rutina,
    sempre o mai sé estar bé.

    Serà o no un malefici,
    tot em surt a l’inrevés.
    No tinc esma, quin desfici,
    altre cop en el no res.

    Només veig el color negre,
    cada cop estic més peix,
    que si ara fa molt fred,
    que si plou i fa calor.

    Apa, Sant tornem-hi!
    Tres peus cercant al gat,
    fotut queixar-se per vici,
    tanta excusa que no ho és!

    Baixem i Pujem i Patim i Gaudim!
    Aprenem i Creixem!
    Prou queixar-nos per sistema!
    Crònica insatisfacció? No!
    Empapem-nos de present!

    Si és de dia utopia.
    Si és de nit, bells somnis al llit.
    Calor? L’aigua és el millor!
    Fred? Salta, corre, crida, tirat un pet!
    Eke-io… Eke-ioke…
    Tiquismiquis, pesat! No siguis xerramec!

     
  2. somniturquesa

    26 Juliol 2010 at 17:13

    Ja tenim un tercer participant, un tercer cauer en òrbita 🙂 L’Antoni Sacrest amb un poema molt divertit i que convida a reflexionar!

    https://caudelesparaulesnues.wordpress.com/estrelles-cauotiques-en-orbita/eke-io-eke-io-ke/

     
  3. Donat Reinos

    27 Juliol 2010 at 4:43

    Caurem,
    caurem i caurem
    per torna-nos a aixecar
    amb les mans llefiscoses
    de la podridura que ens envolta
    buscarem suport
    i els peus insegurs lliscaràn,
    a la llum esclatant del sol
    i també a la fosca,
    incansablement
    avançarem lentament
    i no ens aturarà
    ni la mediocritat
    ni els esperits roins
    i espuris

    Trobarem
    trobarem aquell lloc
    net, acollidor, esclat de llum,
    el cau, l’uter matern
    que ens correspon.

    Estem al camí
    Es l’hora
    Es l’hora

     
  4. Dala Català

    24 Setembre 2010 at 14:32

    TRAVELLING LADY
    x Dala Català

    Ara no em diguis res, no preguntis, no puc parlar
    Retorna la sensació de buit o d’incertesa
    Voldria, no volguent-ho, poder narrar
    allò que es gesta en el meu pit quan em beses.

    I ara deixa’m, no em diguis res, vull estar sola

    Ara que no recordo el passadís del teu cos
    recorregut a cegues per la meva mà
    aquesta nit de coincidències fosques
    en aquest tren de viatges negres

    I ara, ves-te’n, deixem aixi, amb mi mateixa

    Ara que ja no sé quans llavis he besat
    perdut el compte de les mans i dels rostres
    avui que no recordo com et dius
    ni en quin país vas dir-me que vius

    Ara retorna al teu país amb la guitarra

    Amb tot l’enyor de qui estima la pàtria
    Recorda aquesta pell, les meves mans, aquests ulls
    que no han deixat de veure’t en la foscor del viatge
    en aquest tren de passatgers pirates

    Ara gaudeix d’aquest sabor i no em recordis

    Guarda’t a la maleta aquesta carta
    porta dins la butxaca aquella essència
    de la dama viatgera que et regalà el seu karma
    d’una travelling lady que ha oblidat quants viatges.

    Dala Català
    Segon Poemari Planetari
    Contes a la vora del meu foc

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: