RSS

En òrbita

El cau té un sostre ple d’estrelles que il·luminen l’interior de cadascú de nosaltres. Aquestes petites llums de les llunyanies poden tenir nom o no. El fet és que aquest espai està dedicat a aquelles ànimes blanques que se senten part del cau de les paraules nues i volen transmetre els seus sentiments, els seus estats d’ànims, les seves inquietuds, els seus inconformismes, els seus somnis i desitjos…

Us animo a que digueu el què sentiu… és la millor manera de fer poesia. I de la vostra poesia en sorgiran com a mínim dues respostes, una d’en Daniel Ferrer i una altra meva. I si algú s’anima, també pot participar. Es tracta que vosaltres, estrelles cauòtiques, entreu a la nostra òrbita i fem entre tots nosaltres, una petita galaxia que anomenem el cau de les paraules nues, allà on tothom diu el que sent, sense pors ni tabús, sense vergonya ni inseguretats, només deixant-se fluir amb tots els sentits.

Estrelles cauòtiques… entreu en òrbita!!!

5 responses to “En òrbita”

antoni sacrest i llosas

26 Juliol 2010 at 12:54

Aquest matí assegut en un banc al Firal d’Olot,
el dia de mercat setmanal, observava un grup de
gent que es queixava per tot i per defecte.
Estava clar que passés el que passés i fos el
que fos, sempre trobarien quelcom que no els
agradaria. I aixi és que m’han vingut al cap aquelles
“recurrents frases” que deien i que diuen: “E que yo…
E que… Quetecreque…” Que m’han inspirat els
“versos” que trobaràs més avall.

Després de veure el bonic poema que ha fet na
Sònia sobre les Festes i el de la Mercè de darrera hora,
quasi em fa cosa enviar-te els versos. Bé, endavant, ara
no seré jo qui comenci amb el “ekeioke”. I si no t’agrada,
paperera i manta… I si li vols canviar el títol o tens
alguna suggerència a fer, benvinguda serà!

Ja us enviaré més coses que, darrerament, m’ha entrat
de nou la falera d’agafar un boli i deixar-lo anar sobre
un paper… Cosa que no em passava feia molts anys i de
la que me’n alegro, doncs em dóna molt de bo, la veritat…
I aquest pot ser un bon lloc per a penjar-les. Sempre m’ha
fet dubtar on fer-ho quan n’he tingut ganes…

Eke-io, eke-io-ke

La nit perquè és nit
i el dia perquè és dia.
El carrer que està molt ple
i la llar que és massa buida.

Aquells que no m’agraden,
aquests que no me’ls sé.
Els altres no sé on són
i els que són que no els conéc.

Potser demà que ho vulgui,
avui no sé què fer.
Lament com a rutina,
sempre o mai sé estar bé.

Serà o no un malefici,
tot em surt a l’inrevés.
No tinc esma, quin desfici,
altre cop en el no res.

Només veig el color negre,
cada cop estic més peix,
que si ara fa molt fred,
que si plou i fa calor.

Apa, Sant tornem-hi!
Tres peus cercant al gat,
fotut queixar-se per vici,
tanta excusa que no ho és!

Baixem i Pujem i Patim i Gaudim!
Aprenem i Creixem!
Prou queixar-nos per sistema!
Crònica insatisfacció? No!
Empapem-nos de present!

Si és de dia utopia.
Si és de nit, bells somnis al llit.
Calor? L’aigua és el millor!
Fred? Salta, corre, crida, tirat un pet!
Eke-io… Eke-ioke…
Tiquismiquis, pesat! No siguis xerramec!

Respon
somniturquesa

26 Juliol 2010 at 17:13

Ja tenim un tercer participant, un tercer cauer en òrbita 🙂 L’Antoni Sacrest amb un poema molt divertit i que convida a reflexionar!

https://caudelesparaulesnues.wordpress.com/estrelles-cauotiques-en-orbita/eke-io-eke-io-ke/

Respon
Donat Reinos

27 Juliol 2010 at 4:43

Caurem,
caurem i caurem
per torna-nos a aixecar
amb les mans llefiscoses
de la podridura que ens envolta
buscarem suport
i els peus insegurs lliscaràn,
a la llum esclatant del sol
i també a la fosca,
incansablement
avançarem lentament
i no ens aturarà
ni la mediocritat
ni els esperits roins
i espuris

Trobarem
trobarem aquell lloc
net, acollidor, esclat de llum,
el cau, l’uter matern
que ens correspon.

Estem al camí
Es l’hora
Es l’hora

Respon
- somniturquesa
  
  27 Juliol 2010 at 11:36
  
  Aquí tens el teu poema publicat en una pàgina del cau. Desitjo que t’agradi el títol i la foto. Sinó, sempre es poden canviar!
  https://caudelesparaulesnues.wordpress.com/estrelles-cauotiques-en-orbita/caurem-a-luter/
  
  Respon
Dala Català

24 Setembre 2010 at 14:32

TRAVELLING LADY
x Dala Català

Ara no em diguis res, no preguntis, no puc parlar
Retorna la sensació de buit o d’incertesa
Voldria, no volguent-ho, poder narrar
allò que es gesta en el meu pit quan em beses.

I ara deixa’m, no em diguis res, vull estar sola

Ara que no recordo el passadís del teu cos
recorregut a cegues per la meva mà
aquesta nit de coincidències fosques
en aquest tren de viatges negres

I ara, ves-te’n, deixem aixi, amb mi mateixa

Ara que ja no sé quans llavis he besat
perdut el compte de les mans i dels rostres
avui que no recordo com et dius
ni en quin país vas dir-me que vius

Ara retorna al teu país amb la guitarra

Amb tot l’enyor de qui estima la pàtria
Recorda aquesta pell, les meves mans, aquests ulls
que no han deixat de veure’t en la foscor del viatge
en aquest tren de passatgers pirates

Ara gaudeix d’aquest sabor i no em recordis

Guarda’t a la maleta aquesta carta
porta dins la butxaca aquella essència
de la dama viatgera que et regalà el seu karma
d’una travelling lady que ha oblidat quants viatges.

Dala Català
Segon Poemari Planetari
Contes a la vora del meu foc

Respon