Ja n’és l’hora

Autor: Antoni Sacrest

* * *

Prou!
Rebel·lem-nos!
Contra tots els mites
i totes les obligacions,
d’aquesta civilització,
negligent,
incivilitzada.

Té que ser el dia…
de passar a l’acció,
de la síntesi rupturista,
de l’assaig de la subversió,
de la prova feta realitat,
del dret a ser i de voler ser,
de la fi de l’ oci inassimilable,
de la definitiva “superació”.

Del rebuig,
de tota autoritat imposada,
de tot poder establert i inamovible,
dels perversos fonaments,
no criticables ni destituïbles,
de tots els dogmatismes,
de tot anacronisme,
de tota moral impositiva.

De la negació
de les propietats,
privades i públiques.
De que tot sigui de tots.
De les riques vivències
de l’amor i de la pau.
Del veritable plaer,
de sentir, estar i ser.

Anem plegats a per totes,
calcem-nos les botes,
comencem a caminar,
que ja n’és l’hora,
engrescadora tasca i lluita,
aquesta sí que m’enamora!

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Seguem cadenes!

Autor: Daniel Ferrer

Arribarà el dia on l’ésser humà sigui alliberat,
prou! no volem saber-ne res més de la mentida,
prou! no volem saber res de la mort en vida,
masses mites governen les poltrones estants,
entre tants Estats disposats a fer-nos el pas,
a capgirar l’ordre de l’anarquia per fer-se vida,
a les espatlles de la gent que tot ho vol i desitja.

És l’hora! Seguem totes les cadenes, totes, lliures,
ja n’és l’hora, que la tirania no tingui lloc al món,
revelem-nos a totes les lleis que amaguen el ser,
que oprimeixen la veritable naturalesa del gest franc,
de la tendresa infinita que travessa totes les ments lliures.

Ara és el moment, l’instant present, revelem-nos junts,
pleguem les veles al sistema decrèpit que ens imposen,
assaborint el gust de la victòria més dolça, cantada i certa,
de la revolució sense miraments de cap classe, massa esclaus,
muts i erràtics, passen per la vida com ànimes adormides,
a les mines antigues dels vells pobladors dels poblats lliures.

No esperem més, cal segar arran, cal anar molt més enllà,
les paraules són mortes i no val tirar-se enrere, endavant!
Segadors de les cadenes, segadores dels imperis, tots a una!
Una per tots i totes, una sola vida plena d’optimisme, viure!
I després de tantes llunes cal veure el sol com a la mitjanit,
sentir-nos endins, endins, il·luminar les paraules amb els ulls,
ser revolta per a la poesia, ser poesia per a cada revolta viva.

Ara n’és l’hora, sí, i cal segar totes les cadenes, no en quedi una!

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Deslliura’t del mal

Autor/a: Carolina Ibac

Som esclaus.
Tots ho sabem.
Tots tenim la clau.
I mai no escapem.
La por ens paralitza.
I no fem res, res de res.

Pastem, tot fent cas,
del bon pastor, que ens guia,
fent de la vida, un camí suïcida.

I la garjola que l’ànima ens empresona
no fa més que grinyolar com ferralla esmolada,
punxant dins el cervells les paraules dictades.

I són les marques a la pell de tinta tatuada,
les que ens identifiquen com ramat,
les que ens senyalen amb la mà.

Sóc ovella negra, ben vella.
A punt de morir, veig el destí.
He viscut la vida preestablerta.
Una vida dirigida pels altres.
I no és el pastor, el responsable.
Són la resta de les ovelles
qui decidiren fer-ne cas
i perdre la seva llibertat,
a la vegada que la meva.

Fou la democràcia
qui em tancà
entre aquestes reixes.