RSS

Caiguda lliure al cau


Arribo al cau.
Deixo anar la bossa.
Llenço les claus.
L’estrès es queda fora.

Velocitats intermitents.
Asfalt que acull pneumàtics.
Rellotges persistents, insistents.
Semàfors aerodinàmics.

La bogeria d’aquest món
és a les embussades transitades,
per màquines mecàniques i pneumàtiques,
hidràuliques, cilíndriques i explosives,
que rodolen a quatre grapes,
escopint el fum per les escapades.

Sorolls, clàxons i crits
fan del dia a dia una guerra sense sentit:
Qui passa primer, qui té més pressa
serà aquell que tingui preferència.

Surrealisme fora del cau
que s’evapora al trepitjar la llar.
Tot és silenci, tot és pau.
Només diu piu la nostra mar.

Dos mons diferents, reals.
Coexistència sostinguda.
Una de les notes més agudes
que, a sobreviure, ajuda.

Melodies al vespre,
entorn d’una taula de fusta,
sota la capa de les estrelles,
Il·luminats per la lluna.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Ara que caic al cau

Autor: Daniel Ferrer i Esteban


Caiguda lliure i volguda,
vola el meu vol amb tu,
volem alliberats del mal,
amb les teves paraules,
nues i destriades, alades,
que em fan tornar, viu,
dins la mort de l’or nu,
amb tu, vestint el valor,
omplint-nos de raons,
mentre passen estacions,
al cementiri mental animal,
de la ciutat, quin mal fan…
…Robots de mirada esclava,
motors que contaminen l’aire,
ara fem una pausa: Ja res amaga,
al entrar a casa, llençar les claus,
dins aquest cau, que és la calma,
de la teva mirada, tant deslliurada.

T’estimo, fada estimada, t’estimo, ànima,
més enllà del mal mecànic i simptomàtic,
més enllà del cau, quan caic, dins el cau.

Amb tu, mai esclau, amb tu, n’ets la clau.

 

3 responses to “Caiguda lliure al cau

  1. Imma Guerrero Serra

    22 Juliol 2010 at 17:35

    Es impressionant, gracies per compartir aquest meravellosos versos amb tots nosaltres.

     
  2. antoni sacrest i llosas

    22 Juliol 2010 at 18:03

    M’agraden molt els dos poemes, i és veritat que quan llences les claus et sents alliberat… sempre que tinguis un cau apropiat per aconseguir-ho. Ho dic perquè l’ideal de llençar les claus i aconseguir la pau al cau per a molta gent que viu a ciutat amuntegada en pisos petits, estrets, amb parets de paper, és com una perllongació del mal somni que es viu als carrers: soroll, fums, estrès, sobreviure i poca cosa més. I sempre hi ha qui ho sap portar millor i d’altres que no en saben gens, però tant de bo que tothom tingués una llar on poder reposar i reunir-se al voltant d’una bona taula de fusta i gaudir-ne. Actualment visc en un pis molt tranquil, davant hi ha un col.legi i quan tinc l’oportunitat d’estar-hi quan hi ha els nens i nenes, és un esclat de vida, un festival. I quan no hi són, silenci. Que bo que és el silenci amenitzat amb els cants dels ocells i les fresses naturals. És la música original. Que bones que són les veus dels infants… Quin encant! Però també ser el que és viure amb soroll, a cop de sirenes i motors, veïns cridaners i músiques pumpumpumpum a volums insuportables. N’hi ha molta de gent, malauradament, que no en té prou amb llençar les claus…

     
  3. WALDO

    6 Desembre 2011 at 6:38

    DUES VESSANTS QUOTIDIANES,……..EM QUEDO AMB LA CONCLUSSIÓ “LLENÇAR LES CLAUS DINS EL CAU DE LA CALMA,…AMB TU I EL TEU ESGUARD DE COMPLICITAT

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: