Caiguda lliure al cau

Arribo al cau.
Deixo anar la bossa.
Llenço les claus.
L’estrès es queda fora.

Velocitats intermitents.
Asfalt que acull pneumàtics.
Rellotges persistents, insistents.
Semàfors aerodinàmics.

La bogeria d’aquest món
és a les embussades transitades,
per màquines mecàniques i pneumàtiques,
hidràuliques, cilíndriques i explosives,
que rodolen a quatre grapes,
escopint el fum per les escapades.

Sorolls, clàxons i crits
fan del dia a dia una guerra sense sentit:
Qui passa primer, qui té més pressa
serà aquell que tingui preferència.

Surrealisme fora del cau
que s’evapora al trepitjar la llar.
Tot és silenci, tot és pau.
Només diu piu la nostra mar.

Dos mons diferents, reals.
Coexistència sostinguda.
Una de les notes més agudes
que, a sobreviure, ajuda.

Melodies al vespre,
entorn d’una taula de fusta,
sota la capa de les estrelles,
Il·luminats per la lluna.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Ara que caic al cau

Autor: Daniel Ferrer i Esteban

Caiguda lliure i volguda,
vola el meu vol amb tu,
volem alliberats del mal,
amb les teves paraules,
nues i destriades, alades,
que em fan tornar, viu,
dins la mort de l’or nu,
amb tu, vestint el valor,
omplint-nos de raons,
mentre passen estacions,
al cementiri mental animal,
de la ciutat, quin mal fan…
…Robots de mirada esclava,
motors que contaminen l’aire,
ara fem una pausa: Ja res amaga,
al entrar a casa, llençar les claus,
dins aquest cau, que és la calma,
de la teva mirada, tant deslliurada.

T’estimo, fada estimada, t’estimo, ànima,
més enllà del mal mecànic i simptomàtic,
més enllà del cau, quan caic, dins el cau.

Amb tu, mai esclau, amb tu, n’ets la clau.