RSS

La doble cara de la informació

Autor: Jaume

Una de les sensacions més agradables que he trobat en aquesta xarxa social és la companyia de l’art de la paraula: la paraula feta somni. És un deute que tinc pendent amb les amistats Carolina Reugadrev Cabi i Daniel Eduard Ferrer Esteban. És veritat que el filòsof menteix –perquè la realitat es transforma a cada instant i se’ns escola pels dits igual com l’aigua– i el poeta no: la poesia no enganya: la seva força és sempre la mateixa.

Tots tenim la nostra preferència política, encara que sigui l’abstenció, i això pertany a l’esfera privada de cada persona. Tinc la sort de tenir una amistat amb qui hem passat moltes hores discutint. Ella és abstencionista i jo no. Jo sempre he votat, també a les consultes catalanes. Ella no havia votat mai fins que va començar a fer-ho precisament en aquestes consultes. I ara ella em dóna la raó a mi. I jo, en canvi, sé que no la tinc: hi ha hagut vegades que votar ha valgut la pena, però també n’hi ha hagut d’altres que després s’ha vist que no.

Després del que em va passar ahir, no sé si tindré ganes de continuar analitzant la política. Tinc la sortida intermèdia de comentar aspectes de l’economia que ens poden interessar a tots plegats si volem sortir del pou. Una altra possibilitat són els presumptes casos de corrupció política, que també veig com una qüestió d’interès general. Però… Té cap sentit continuar remant contra el corrent de totes les aigües?

El que em ve més de gust en aquest moment –atenent la invitació inexcusable d’una petita Carolina radiant a la platja– és escriure aquesta nota per entrar a EL CAU DE LES PARAULES NUES –suposant que no hi desentoni i les meves ratlles s’hi puguin encabir– per dialogar amb un text molt vigorós (sòlid i que trobo de plena actualitat) sobre pastors, ramats i gossos.

La meva aportació serà recordar una escena de la pel·lícula que l’any 1974 Luchino Visconti va batejar com ‘Gruppo di famiglia in un interno’, doblada al castellà amb el títol ‘Confidencias’.

Hi ha un passatge on la jove, gairebé adolescent, rica i dedicada amb tanta intensitat com indolència a la ‘dolce vita’, té una conversa amb el vell professor. Se la veu amoïnada per l’absència de llum i color en l’austera, espartana, ascètica, solitària vida en blanc i negre de l’home retirat i refugiat en la seva passió per les obres mestres de la pintura. I el professor li ve a respondre, més o menys, que ell també va ser jove. I va estudiar i es va divertir, però que no ho enyora. Que després va impartir classes, donar conferències i escriure llibres… Fins que es va retirar. I que va haver de prendre aquesta decisió quan es va adonar que, en aquest món de mones, tot el progrés que s’aconsegueix, tota l’evolució de la societat humana, tot l’avenç en els diferents camps del coneixement que s’arriba a posar en solfa després de tantes hores dedicades a l’estudi, en lloc de ser utilitzat per millorar les condicions de vida del conjunt social i pal·liar la injustícia, es fa servir per perpetuar les xacres de la humanitat, o encara accentuar-les, en benefici de les oligarquies que mantenen el control.

Mentre això vagi sent així, l’opció del vell professor sembla la més ètica: almenys no contribuir-hi.

I ni les guerres havien estat mai tan brutes com avui, ni els nostres pares van haver de treballar tants anys per pagar la casa o el cotxe.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

La informació toca el dos

Autor: Daniel Ferrer i Esteban

La informació toca el dos i ja no som multitud, no som amics, ni esclaus, no som missa, tampoc gall, no som -i doncs- ni l’ombra justa d’un demà cerimoniós, no som l’ós, ni l’os, no som res i a la mateixa vegada ho som tot, tot. No et refiïs de la confiança ni et fixis en la superfície, ambdues menteixen i jo no sóc malfiat, desconfiat, ni tan sols sóc l’ombra justa de tants mots encreuats, de fet sóc un ésser que escriu a les persones a qui estima, i tu, tu, ets una d’elles, tu que escrius a les persones a qui també estimes, tu que veus la gosadia dels poders i les seves armes estratosfèriques, que delimiten el nostre temps.

Podria dir que no em valen les paraules, podria dir que ja són nues del tot, podria pensar -qui ho sap?- en que escric sense pensar-ho gaire ni gens, però, ben mirat, el que escric fa temps qua ho porto a la motxilla, fa temps que tinc les ànsies deslliurades, mai preses, i per això et puc escriure automàticament, després de dies d’haver llegit l’article que vas deixar en forma de nota, Jaume, a una xarxa social per a tots/es coneguda.

Gràcies per fer-nos partícips de les teves visions sobre la informació que no planta cara, la de la doble cara, que com una moneda roda pel món com una baldufa mal feta, a cops de diari, de premsa, a cop de televisions del fracàs del periodistes absurds que, amb mirada de xai degollat, ens insulten l’intel·ligència per fer veure i fer valer la seva incompetència.

Gràcies per les teves paraules, agraït com sóc de la teva sensibilitat.

Un poema del Màgica Llum que parla de la informació a les televisions, Vénen meravelles, desitjo que en gaudiu!!! I a sentir la calor i claror del vent!

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

Realitat canviant i escolada

Autor: Carolina Ibac

[…perquè la realitat es transforma a cada instant i se’ns escola pels dits igual com l’aigua…]

Aquest és el misteri que mai no acabarem de resoldre perquè els nostres ulls són cecs i se’ls escapa el moviment, més ràpid que el de la llum, el de la ment. Una visió general que pocs arriben a abraçar… però que no serveix de res quan qui guanya és la majoria. Una entesa futura en potència que mai no esdevé pel domini d’aquells que poden més… I mentre les paraules se’ns escolen pels dits de la nostra ment, l’aigua ens renta el cervell i actuem com autòmats dins un món maquiavèl·lic i oligàrquic que no cerca res més que el màxim benefici individual… i tot s’hi val. Una jugada de pòquer constant, un repartiment des-igualitari de la propietat privada… El món és com un tauler d’escacs on les estratègies són les que cerquen el guany personal i la derrota aliena. I mentre les batalles a peu de terra les disputen els peons, els reis i les reines es defensen amb torres, cavalls i alfils .. i mai moren… si més no, mai mor el rei, aquest només perd la partida. I entre partida i partida, es perden milers de vides… sempre de peons. I la terra en rotació, que també en translació, segueix contant els dies i els segons, i a cada instant tot canvia i tot comença de nou, sempre tornant al mateix punt, l’etern retorn. Algun dia el peó dirà prou escac i mats i deixarà de participar en l’estúpid joc de les estratègies de ments amb moral corrupta.

 

6 responses to “La doble cara de la informació

  1. antoni sacrest i llosas

    28 Juliol 2010 at 18:05

    Apart de compartir l’agradable sensació d’en Jaume, la companyia de l’art de la paraula, de les/els entranyables “feisbuqueros” que esmentes, també estic en la tesitura, des de fa temps, que no sé ben bé per on tirar quan es tracta de votar. A diferència teva, però, ja he après a no votar en moltes cites electorals… I primer em va costar molt fer-ho, doncs aconseguir poder votar no va ser gens fàcil, però després me n’he adonat que a voltes és la millor opció, si ningú et satisfà i et sens enganyat, perquè fer-ho, si no ho és en situacions especials en les que cal avançar i provocar canvis o evitar que es fagin amb el poder segons quines tendències involucionistes. Si més no, et dóna tranquilitat, ser conseqüent amb el que sents i el que veus i no deixar-te manipular. I per acabar, gran pel.lícula “Confidències”, el vell professor, atrinxerat a casa seva, parlant amb els seus quadres i les seves obres d’art, que veu envaïda la seva intimitat per uns aburgesats i buits joves que acaben per arrebatar-li la rica vida que té. Encara que desorientat i cansat, ple de raons i de saviesa estava el professor. I no contribuir en empitjorar l’estat de les coses d’aquest món no és que m’ho sembli, penso que ja és fer molt, vist el que hi ha i tal com és tot. En Luchino Visconti va confessar haver-se inspirat en Mario Praz, “il professore”, per fer la pel·lícula, autor destacat de molts llibres de teoria de l’art i de literatura:
    http://en.wikipedia.org/wiki/Mario_Praz

     
  2. Jaumetria

    1 Agost 2010 at 14:27

    Hola, Antoni. A mi em fa l’efecte que ara estem en un moment d’aquests que dius tu, que el vot pot comportar canvis (i penso que importants), encara que totes les forces de l’immobilisme estiguin conjurades perquè això no sigui així. Saps que la desesperació de molta gent, davant la impassibilitat de la nostra classe política en general, els ha portat a organitzar consultes pel seu compte. Tots els partits haurien de ser sensibles a aquesta demanda, perquè per poder servir la societat és indispensable saber quines són les seves aspiracions. A sobre, s’hi ha ajuntat que el Tribunal Constitucional ens deixa un Estatut que, paradoxalment, no compleix l’exigència constitucional de ser referendat pel cens electoral. Doncs, de sis grups que hi ha al Parlament, cinc fan el sord a consultar l’electorat. Si no hi ha un referèndum a Catalunya ara, ja no s’hi deurà convocar mai. Per això jo aniré a votar a favor de la democràcia participativa o directa, una assignatura pendent de la nostra democràcia i que no podem saber si mai hi haurà noves ocasions perquè la puguem aprovar.

     
  3. antoni sacrest i llosas

    1 Agost 2010 at 17:48

    Hola Jaumetria, bastant d’acord en el que dius. I està clar que l’oportunitat que tenim ara cal aprofitar-la, perquè segurament no ens tornarà a passar pel davant en molt de temps i nosaltres ja ni tan sols la veuriem. A veure si entre tots ho aconseguim.

     
  4. Ramon

    21 Agost 2010 at 16:24

    Carolina el peo sempre que vol actuar el maten es febla pero collons que en pot ser de fort un moment donat

     
    • somniturquesa

      21 Agost 2010 at 16:42

      molt bona reflexió… però no ens interessa que un peó deixi de ser-ho per convertir-se en un dels que més poden…, hauríem de ser tots peons 🙂 Gràcies Ramon

       
  5. Maribel Vazquez

    21 Agost 2010 at 17:18

    El peò no ha de deixar de sero tot el contrari, sa de afiança en el seo peper que es tirar el mon andavant pro aixo si, am unitat sols que conseguisim la unitat de las clases obreras no ens aturaria ningu i potse el mon ancare tindria arreclo.

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: