El cau escapa de la xafogor

La suor cau per la meva pell.
El sol torra els meus cabells.
Les meves passes pensen més que mai.
El camí d’asfalt em duu gairebé al desmai.

Ja no puc més…
La fatiga em torba la ment
Ja no puc més…
en aquest mateix moment.

El meu únic desig és arribar al cau.
Sigui com sigui, vull trobar la pau,
d’una frescoreta que refresca
sense cap més refresc
que l’aigua que cau
per les roques,
de les parets,
al nostre cau
i al vostre.

Torna

a – nima
m – eva
b – uida

mi

Deixa de patir…
La xafogor que encongeix la pell,
que fa petits els cossos
i ens deixa només ossos,
que no se’ls menjarà ni la terra
ni els cucs ni el temps.

Quedaran allà
per sempre més.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

M’animes l’ànima animal

Autor: Daniel Ferrer i Esteban

Ànima i xafogor, calor de cor en cor,
ara que romanen obertes les portes,
per a poetes i poetesses, deesses,
enceses, als teus ulls de foc.

M’animes l’anima animal,
em vesses els llavis, al cel,
de roents brases enceses,
perverses, converses,
esteses, dins el caliu,
del cau, de l’estiu,
ets la meva musa,
la terra i la disbauxa,
la rauxa i mai el patir,
el plor de l’ahir és mort,
ara tot és claror, mira’m.

Encenc el trenc d’alba,
les onades reguen l’ànima,
onades de calor intensa
penetren al nostre cos,
sóc una part teva,
dolçor extrema.

M’animes l’ànim,
mim a mim,
mirem-nos,
de fit a fit.

Obres la porta,
encens el vers,
vesses els ulls,
llàgrimes de plaer,
de fogositat mai fugaç,
romandrà a la memòria,
mai oblidaré la teva veu,
mentre no estigui amb tu,
enganxats els cossos, fosos,
la pell amb la pell, torrant-nos,
ben nus i plens de llum als ulls,
molls, de tendresa infinita,
d’emocions tant sentides,
quan versem, som,
ara estem, càlids,
radiants, som,
i doncs: La mar,
de llums certes,
roges com la nit,
que ve a cercar-nos.