La nit cau al cau

La nit cau al cau
i encenem les espelmes,
mentre la foscor acull
la lluna, amb empenta.

Tot és negre al voltant dels estels,
són foradets de llum en el cel,
que vigilen pacients i atents
el què fem o deixem de fer.

Tots dins el cau,
preparem el niu de llençols
mai no tanquem amb clau
i qui vol pot prendre el vol,
tot sol, sense presons.

El caliu de la tendresa ens acotxa.
I la calidesa de l’espelma ens apropa.
Ulls de cares il•luminades, roges,
somriures naturals, a voltes.

És el somni d’una tribu
-gent de tot tipus-
Només amb un tret comú:
El batec del cor ben tossut.

I des que et vaig veure,
vaig ben entendre
que quelcom ens unia:
A la mateixa tribu pertanyies.

La teva és la meva.

∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞ ∞

La nostra tribu al cau

Autor: Daniel Ferrer i Esteban

Passen les hores lliures al cau,
totes les ànimes lliures volem,
volem volar, entre llençols.

Les espelmes il·luminen,
camins onírics i màgics,
que es desfermen, nus,
camins que s’obren,
als ulls de la nit.

Som la tribu,
la fem junts,
llum a llum,
flama a flama,
al cau emana
la joia nocturna,
la cera fosa i nua,
que s’escampa,
fent una barca,
amb formes,
amb límits,
si volem,
si en posem.

I s’alça la lluna bruna,
ets de la meva tribu,
barreja ancestral,
ens sentim,
ens mirem,
tots junts,
dins el cau,
dins la cova…

Som, serem,
a cada pas que fem.